Deixo un avís: m’estic traslladant a una altra plana web per motius tècnics.
La nova adreça serà http://lhometranquil.blogspot.com .
Veureu que vaig penjant primer escrits anteriors, en alguns casos estic fent la correcció ortogràfica i comprimint en un de sol tots aquells fets en dos temps. Miraré d’incloure alguna imatge més: és un pal trobar només lletra. De mica en mica personalitzaré el lloc.
Gràcies i disculpeu les molèsties.
Divendres passat vaig anar al maxil·lofacial, a fer-me una cordalectomia de les peces 47 i 48. M’he quedat amb vosaltres, oi? Us ho diré en cristià: m’han arrencat el queixal del seny (desviat) i l’anterior (corcat).
Vaig de pastilles fins al capdamunt: calmant, antibiòtic, antiinflamatori, una altre per neutralitzar efectes dels tres primers sobre l’aparell digestiu… Vaig anar tant aviat com vaig poder a la farmàcia a proveir-me, just quan els efectes de l’anestèsia desapareixien (la Béstia es despertava). I per postres hi trobes la sogra.
No, no semblo el de Netol. La inflamació ha baixat ràpid, però divendres el vaig passar a casa, just quan havíem de dur les nenes a Fires. Elles hi van anar, amb mi al llit. Posteriorment em vaig llevar i vaig entretenir-me pintant un pesebre (ho he fet en quatre tardes)
I dissabte teníem dinar familiar, tiberi dels grossos. D’acord, entrecôt no vaig menjar, però el bacallà amb samfaina no estava gens malament… I el vi, com ja sabem desinfecta les ferides.
Un d’ells són les Zinnfiguren, que aquí traduiríem directament com “soldadets de plom“. I aquí hem de fer els aclariments: no es tracta de soldadets, bé és cert que hi ha guerrers, però també escenes civils; de plom, i d’altres materials amb els que es fa l’aleació (el zinc), a més són planeres, cosa que no es veu per aquests viaranys. Són d’orígen centreeuropeu, dir alemany em sembla reduccionista, i la immensa majoria de fabricants i col·leccionistes són d’allà.
Parlem d’un mercat relativament reduït i una producció gairebé artesanal. Ja et cal un bon dibuixant, i després un gravador per fer els relleus al motllo. Fondre és relativament fàcil, i un altre element important és el pintor.
L’única “gran empresa” del ram és la Berliner Zinnfiguren, de la família Scholtz, especialitzats en la Prússia de Frederic el Gran (der Alte Fritz). La resta són petits tallers, fins i tot hi ha qui el té a casa (un de Wien al que vaig visitar fa 10 anys).
Fou fa uns anys, quan vaig anar a Berlin, que en Narcís, un amic del meu pare, m’hi va fer fixar:
- Ja que vas a Berlin, passa’t per aquesta adreça, que hi ha un fabricant i… Mira, millor vine demà passat que parlaré amb el sr. Pla i alguns més per fer una comanda plegats.
Si mireu l’enllaç veureu les cucades que s’hi poden trobar, algunes d’elles intercanviables.
Quan tinc temps, i ganes, em poso davant els pinzells i les pintures per fer, almenys, un tímid intent de que em surtin bé.
Altres enllaços:
http://www.zinnfigurenoffizin-kovar.info fabricant vienès
http://www.zinnfiguren-gruenewald.de
http://www.zinnfiguren-wilken.de
Aquesta última resposta fou fa 10 dies. Potser la definitiva. Dijous, en no tenir notícies del subjecte vaig saltar-me tota la jerarquia possible i vaig escriure directament el regidor responsable exposant-li el tema, eren les 17:30. A les 17:40 rebo una trucada, el regidor en persona demanant que li expliquès el tema. Això és rapidesa!
L’endemà a migdia nova trucada, d’un senyor de la Brigada per parlar-ne i indicar-li la parcel·la. Un cop acabem em diu: dilluns si no plou t’ho instal·lem.
Increïble el tap que pot fer un senyor tècnic! Genial la resposta del regidor! Això també vol dir proximitat.
Sols falta un parell de coses: pluja i la barraca. Però això no depén de mi.
Us adjunto un enllaç a un fragment… Qui la canta és la Musetta, precisament.
Badar una bona estona per l’aeroport de Tegel, fent-me a la idea que sóc en un lloc nou, on la vida s’estén de forma diferent. Atrevir-me a fer la travessa de la ciutat pels meus mitjans, amb l’única ajuda d’un mapa: un autobus fins l’estació de metro més propera, ficar-m’hi, transbordar en un lloc desconegut al S-Bahn (tren metropolità), fixar-me en el nom d’una de les parades Yorckstrasse i, endevinant la meva estranyesa, un jubilat aclarir-me “Er war ein General“ (fou un general), arribar a Schöneberg i arrossegar la maleta amb l’equipatge per un mes fins la Gottenstrasse… I adonar-me que la numeració de les cases és correlativa, que no hi ha parells a la dreta i senars a l’esquerra.
El meu allotjament era un edifici d’un estil anterior a la guerra, de la Gran Guerra, sense ascensor, i havia de pujar fins la mansarda. Havia de dormir a una habitació amb un somier a terra (la teulada limitava l’espai), el balcó donava a un pati comunitari on havia un tall de gespa i un arbre.Després de comprovar com en som de territorials els homes -ja en veieu l’exemple-, i davant l’anunci que l’Ajuntament posava parcel·les d’horta en arrendament em vaig decidir a sol·licitar-ne una: almenys amb sort podria deixar crèixer les faves i recollir-ne al mes d’abril o maig.
I va tocar… I no una parcel·leta de 50 m2, sinó una de més grandeta.
Ara, no estava llesta encara, no. Hem hagut de posar tots una mica d’esforç per acondicionar-la (meine Liebe, el pare, la meva germana, el cunyat, fins i tot les nenes…) perquè era gratar la terra i trobar porqueria: plàstic, vidre d’ampolles; la primera llaurada va costar Déu i ajuda fer-la, amb un motocultor de l’any de la Quica.
M’ho he passat molt bé carregant-me el canyissar, però encara crec que n’he deixat massa.
Els fems me’ls he hagut d’anar a buscar a l’altra banda de riu: cada carretó em portava vint-i-cinc minuts (10 d’anada i 10 de tornada, més els 5 minuts de carregar amb la forca). Sortosament he pogut obtenir marro de cafè d’un restaurant, que va bé per esponjar la terra.
La mà femenina de casa ha acondicionat un petit parterre amb bulbs de narcisos i un parell de roserets.
La mà masculina (jo) ha tirat per la banda pràctica i ha sembrat 3 regues de faves (ja veieu que m’agraden, però fa vint anys ni les podia veure), 2 de pèsols, alls, cebes, enciams, espinacs i des d’ahir unes carxoferes que donaran fruit a partir de tardor. Alguna cosa està creixent i dòna il·lusió veure-ho.
També he de parlar d’”inconvenients“, o millor dit coses millorables.
La primera és la qüestió hídrica. Tal com estem no corre gaire aigua pel rec del que m’he d’abastir, i a més el mètode triat pel tècnic supervisor municipal és antiecològic: inundació pura i dura. A més abans que arribi l’aigua a la meva parcel·la ha de travessar 3 més. D’eficient res de res, potser és millor una dotzena de viatges amb les galledes.
I la segona és la condició de conrear l’hort amb mètodes no agressius amb el medi, ecològics que diríem: no herbicides, no plaguicides, res d’adobs químics… Això s’arregla amb unes xerrades i mètodes de permacultura.
M’ho estic passant bé. Molt bé. Conrearé el que menjarem a casa, les meves nenes hi correran amunt i avall i aprendran a conèixer la Natura…
Ah, bé me n’oblidava, que aquesta és per les persones malpensades que sé que em llegeixen:
Mentre escric aquestes ratlles sonen cançons de dos cantautors: un chansonier belga (Jacques Brel) i un Liedermacher alemany (Reinhard Mey). Deixeu-me assaborir-los aquests dies, en què lliure de preocupacions acadèmiques puc dedicar una mica de temps als meus i a mi.
Elles viellissent à petits pas, de petits chiens en petits chats…
Poc sabia que “Les bigotes” era una burla sobre les beates, sobre aquelles personetes, rates de sagristia incapaces de fruir de plaers vitals per gens pecaminosos que sigui, plenes de mesquinesa.
De l’alemany Mey sols coneixia una cançó: “Gute Nacht, Freunde. Es ist Zeit für mich zu gehen” (Bona nit, amics. Ja és hora de marxar..). Gràcies a Internet descobreixo part de la seva obra, des dels seixanta fins ara. Fins i tot hi ha qui el parodia!
“Über den Wolken, muss die Freiheit wohl grenzenlos sein!” (Sobre els núvols no hi ha fronteres per la llibertat)
Doncs bé, a part de passejar una mica per la platja, i potser fer una menjada de peix com Déu mana en aquell restaurant del port de P., de gaudir de la companyia del meu àngel (la cançó Sommermorgen de Mey hi pinta molt bé aquí), de la lectura per fer una ressenya bibliogràfica a entregar durant agost, de l’article a traduir de l’anglès, de la reflexió i l’oferiment per a un capital de gràcies, de gaudir d’un concert al claustre de la Catedral, de la sortida sorpresa que estic preparant pel meu aniversari (no dic on és, el meu àngel pot llegir el bloc abans de fer-ho)…
Vols dir que podré tenir temps per alguna cosa?
