L’home tranquil

D’altra banda els que haurien de vetllar pels valors (els capellans…)  també pateixen crisi: posaré l’exemple d’un pobre (?) capellà(?) amargat (amb això no poso interrogant) que despotrica de la seva pròpia esglèsia per internet, no sé si tenir-li llàstima o enviar-lo a fregir espàrrecs directament.
Un teòric baluart hauria de ser el que en política s’anomena la Dreta… I com deia ahir l’amic Lluís: aquests s’han adaptat molt ràpidament. No vull posar exemples.

Un integrista (més)

En un escrit de fa uns dies vaig deixar la meva opinió en referència a aquesta malaltia crònica del nostre entorn, la “parlitis” o mania de llargar per la boca qualsevol cosa per quedar com els savis de la conversa i anihilar verbalment el contrari.

Hi ha una frase de Wittgenstein que m’agrada molt, en sí m’ha agradat de sempre. Pertany al seu Tractatus logico-philosophicus, l’obra que escrigué mentre era a les trinxeres, durant la Gran Guerra. És la culminació de tota l’obra, la frase de conclusió:

7.- D’allò que no es pugui parlar s’ha de callar (“Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen“).

També hi ha aquella altra, que la complementa:

5.6.- Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món (“Die Grenzen meiner Sprache bedeuten die Grenzen meiner Welt“)

El silenci, el gran valor del silenci, hauria d’entendre’s com l’expressió de la ignorància, o del reconeixement de la nostra modèstia. I tots ens hauríem d’aplicar les dues frases citades anteriorment. Potser d’aquest silenci es podria treure profit estudiant realment aquells conceptes que escopim per la boca.

Qui sàpiga de què estic tractant ja m’entén.

Suposo que no deuria ser l’únic que deuria somriure foteta en saber l’anunci del senyor que presideix el govern espanyol sobre el foment de la natalitat amb l’entrega de 2.500 € per naixement de criatura a les parelles amb residència legal (noti’s el terme) al país.

Excepte els fanàtics d’aquest senyor tothom feu servir els mateixos dos termes per qualificar l’anunci: demagògia i populisme.

Com a curiositat s’explica que en una reunió de l’executiva del Partit socialista va ser l’ara eurodiputat Josep Borrell (José pels amics) qui va fer la proposta d’un taló de 6.000 € per naixement, a imatge de la socialdemocràcia escandinava. La majoria dels presents ho desestimaren qualificant-la amb els termes mencionats al paràgraf anterior. I vet aquí que un mes després s’ho treu del barret el president del govern, això sí, rebaixant-ho a 2.500, que la casa no està per alegries. 

Realment s’ha de ser molt curt per pensar que amb un esquer tan magre la gent picarà i es posarà a engendrar espanyolets alegrement. Els fills han de ser fruit de l’amor entre un home i una dona (almenys en aquests temps) i no tenir-ne perquè “ara toca”. Malament anirà una societat si l’incentiu per tenir descendència ha de ser econòmic.

Si el que es persegueix és un foment de la natalitat autòctona cal un conjunt de mesures de caràcter estructural, no cojuntural, pensades per a un termini de vint-i-cinc anys (una generació). Algunes podrien ser:

- estendre el pagament de l’import esmentat als primers anys de la criatura, fins l’edat d’escolarització obligatòria.

- l’extensió al conjunt de mares de la paga/desgravació de 100 € mensuals que actualment sols cobren les mares que estan donades d’alta com a treballadores. Recordo que quan s’implantà, el 2002, els socialistes que llavors eren a l’oposició, anunciaren que en arribar al poder ho estendrien a totes les mares. Encara ho hem de veure, Sr. Caldera.

- Ah! Ja que hem parlat de la paga de 100 € millor seria actualitzar-la segons l’IPC, veritat? 100 € de 2002 ja són 116′70 € de 2007. Podeu calcular-ho a l’INE.

- L’allargament de la baixa de maternitat fins al primer any de vida del nedó, com es fa a alguns països nòrdics (recordem-ho, mirall de la socialdemocràcia del sud d’Europa).

- Estímul de la flexibilitat d’horaris, la possibilitat d’incorporació de les mares a la feina a temps parcial.

- El xec escolar per als nens de més d’un any, possibilitant l’accès en condicions d’igualtat a l’escola o jardí d’infància que es desitja (i òbviament facilitant el seu finançament, independentment de la seva condició).

- I el més important: un canvi social de mentalitat. Que no es critiqui a qui té més d’un parell de fills, que en el món del treball no es discrimini a qui té cura dels seus propis fills, que es protegeixi la família tal com ha estat sempre (matrimoni o unió entre una dona i un home), mitjans de comunicació i institucions socialment responsables…

Demano la lluna, ja ho sé. 

En un escrit anterior vaig apuntar un dels perills que comportava l’ús de la Xarxa (internet). Avui una notícia del diari El Punt corrobora el que ja vaig dir: uns 250.000 catalans flirtegen cibernèticament, d’amagat de la seva parella, dels quals un 10% (25.000) consumen l’engany (no vull dir adulteri perquè una bona proporció no deuen estar casats). Un altre rotatiu parla de dos milions i mig de persones a nivell estatal. Sobre les dades uns quants interrogants : si parlem de 2,5 milions d’usuaris parlem d’una proporció gens menyspreable de la població (6-6′25%). Tanta gent té accès a Internet i, a més, a aquests continguts? Tant malament funciona la seva relació de parella que han d’acudir a un entorn virtual, deshumanitzat i aïllat per trobar algú? No tenim espais de sociabilitat que hem d’acudir a cercar-los davant una pantalla?

Sé d’unes persones que han buscat parella per Internet. En dos casos van ser un fiasco: la persona contactada es presentava amb una falsa etiqueta; una altra va sortir escarmentada d’una relació però va tornar a trobar per xarxa un nou amor, dos més continuen cercant i en fan còrrer més d’una persona, me’n sé d’un que ni en broma vol tractar el tema i avui m’expliquen d’un últim que amb aquest tipus de relacions va canviant de parella cada x temps…

Realment poden durar relacions així?

No hi ha dubte de la importància que ha assolit Internet en el món occidental: la seva inmediatesa supera la de ràdios i televisions a l’hora de propagar les notícies, i pel que fa a la premsa escrita l’ha obligada a mantenir planes a la xarxa on poder actualitzar els continguts. Com a potent eina de comunicació ens permet connectar amb llocs allunyats, accedir a un munt d’informació, al contacte amb gent amb inquietuds semblants a les nostres, i fins i tot a poder fer transaccions.

Però també hi ha una cara no tant amable… la seguretat encara deixa molt que desitjar (pensem en els virus, per exemple, o aquell detestable spam que ens bloqueja la bústia de correu); la manca de veracitat d’un percentatge important de la informació que circula, el rumor fàcil que es pot propagar; la creació de falses identitats, de màscares rera les quals ens amaguem; pensem en com facilita l’aïllament de l’individu del seu entorn inmediat, amb l’atenció fixada en la pantalla… Algun cas em ve a la ment… Una droga que deslliga de la realitat. Vigilem l’ús, i encara més dels nostres fills.

Llegeixo l’article publicat avui per Àlex Seglers a Forumlibertas , “Fabricando mileuristas”, on exposa meridianament la situació en la que es troba l’ensenyament superior en aquest país: un simple expenedor de títols després del tràmit de tres, quatre o qui-sap-lo anys de matrícula. Els alumnes hi van per inèrcia: han anat fent els cursos de Batxillerat i després la lògica d’aquesta societat duu a que “estudiïn”, a aparcar-los durant un temps més a les aules, on si hi ha sort potser adquiriran certs coneixements (no em refereixo sols a la especialitat acadèmica) i després passaran a engruixir un mercat laboral sense tenir experiència, que és el que demana l’empresa… Sí, puc ser tot un senyor enginyer, o un lletrat que es sap la llei amb tots els ets i uts, però a la que obro la boca, o em demanen un projecte… Tururut!