Germinans
Què és Germinans germinabit?
La llengua emprada és el castellà, en part amb la intenció de difondre’n el contingut i arribar allà on no s’arribaria amb el català i en part com a declaració política i d’intencions.
Qui hi ha al darrera?
¿Per què empren pseudònims (Prudentius, Patianus, Dom Gregori Maria, Oriolt, Quintus Sertorius)? Pel fet que tracten temes delicats i temen represàlies. Els detractors han apuntat ja cap a diferents persones.
Què tracten?
La secció atípica és l’anomenada “El fiador, historia de un colapso” o la “Històtia de la missa romana”, que tracten temes de caire litúrgic. Igualment han dedicat informes especials sobre Plans Pastorals, la parròquia de Santa Maria de Mataró o el nomenaments episcopals i cardenalicis.
Són la bèstia negra de l’stablishment curial de Barcelona, en especial l’arquebisbe Martínez Sistach; qui també rep canya és el bisbe Vives, de la Seu d’Urgell. I si cal picar laics els piquen: els periodistes de La Vanguardia Juliana i Oriol Domingo.
(Sobre els curials de Barcelona no van dubtar a, amb el material enviat per algú que hi havia anat, publicar les fotos del seguici de l’arquebisbe en la seva investidura com a cardenal ben ensotanats o amb clergyman, cosa que a la ciutat comtal mai s’ha vist que fessin. Sembla que alguns treien foc pels queixals)
Tenen els seus preferits, no hi ha dubte: Saiz Meneses, de Terrassa, és el més mencionat, també Casanova, de Vic.
Amb el difunt Carrera no es van estar de responsabilitzar-lo d’alguns dels mals que afecten el catolicisme català, però els escrits a ran del seu òbit semblen testimoniar cert respecte i apreci mutu.
Influeixen?
Les reaccions de les cúries diocesanes ha estat ignorar-ne l’existència, potser amb la creença que d’allò que no es parla no existeix. Germinans ha insinuat que s’han intentat emprendre accions legals contra ells, sense éxit, però.
De moment el que han aconseguit és donar veu als discrepants amb la línia oficial de l’episcopat català: setmanalment es publiquen cartes dels lectors denunciant abusos o accions que no entenen. També és cert que n’han publicat de contràries a la seva línia editorial.
Un dels articulistes i pel que sembla principal impulsor en l’article dedicat al 1er aniversari de la plana atribuïa a aquesta el fet que (textualment) “el progressisme (…) s’ho pensi dues vegades abans de fer un moviment i emprendre una acció. Ja no gaudeixen de la impunitat de la que disfrutaven“. Un altre era “haver tret la por a seglars i sacerdots que estaven acovardits i que (…) han donat un pas endavant“.
A dia d’avui tenen comptabilitzades unes 130.000 entrades a la plana, un 90% provinents de servidors de l’Estat espanyol. El que té nassos és d’on venen les altres: unes 1800 dels Estats Units, el mateix per a Itàlia, i als detractors els deu escamar les 130 visites des del servidor del Vaticà (un 0,1% molt influent).
Què m’agrada de Germinans?
Un estil fresc, amb molt d’ús de la ironia i sàtira (els blancs són diversos, ja ho he comentat).
La poca vergonya per denunciar els problemes existents dins l’àmbit clerical.
La seva capacitat d’infiltració dins l’estructura eclesiàstica (això de les fotos dels ensotanats a Roma és impagable), estan molt ben camuflats.
Què no m’agrada?
Primer: el seu barcelonisme, o sigui centralisme: tenen la visió de les altres diócesis com a províncies o colònies on enviar els seus a fer mèrits i retornar triomfants; ¿aprecien els companys que també pateixen els mateixos mals o els conceben com mers instruments d’obediència per quan hagi un dels seus?
Segon: una actitud poc amable amb el catalanisme. En certa manera em fan pensar en un professor universitari que conec que es referia amb menyspreu a “La Catalunya de Pujol”. En temps difícils l’església catòlica a Catalunya fou un àmbit amb més llibertat, el problema ha vingut quan s’ha perdut l’esperit crític i molts s’han adequat al poder, no tots els mals venen d’una identificació amb la terra.
Tercer: malgrat la mordacitat de vegades cauen en l’acarnissament ad personam. Això ja comença a ser faltar a la caritat.
Quart: manca més crítica constructiva.
Com anirà tot? Quina deriva prendrà? Sols Déu ho sap. Mentrestant riurem i plorarem llegint els escrits del Germinans, li pesi a qui li pesi.
Ad multos annos vivas!
).
Tot seguint el vell Camí de les Creus, que s’inicia a Torre Gironella i arriba la capella del Sant Sepulcre (crec que es diu així), enmig de feixes d’oliveres, pins i algun hortet, amb vistes a Sant Daniel i Montjuïch, els nens van rebre un full amb il·lustracions que havien d’ordenar (a casa després podrien pintar-les). Els més grandets, els que ja saben llegir i escriure llegien l’explicacions sobre cada estació, i també les pregàries, gens carrinclones, sinó actuals. Tot va acabar amb un petit esmorzar (els adults vam saltar-nos el dejuni) i uns tocs de pilota entre alguns.