L’home tranquil

“El cacique reparte estancos / y elige diputados, / y es el padre de los chiquillos / de todos los estancados”

Aquests versos satírics de Leopoldo Alas, “Clarín”, evidenciaven la corrupció d’un sistema, el de la Restauració borbònica del s. XIX, on les llibertats eren sols sobre el paper, ja que a l’hora de la veritat el Govern de torn suspenia aquestes per decret.

Sempre s’ha parlat del caciquisme per blasmar-lo i considerar-lo avui en dia superat. Mentida! Encara perdura en els nostres pobles i ciutats (sí, sí, en el medi urbà, que suposadament era més lliure). I és en aquests dies de campanya electoral on es posen en marxa els mecanismes rancis i actualitzats alhora per “persuadir” el votant.

El cacic no coneix de colors polítics… Ara em dirà algú que sempre són de la mateixa orientació política… No senyor! Són de qualsevol opció. Podria recordar el cas d’uns comicis celebrats a Andalusia on un alcalde socialista es passejava per la sala de votacions. O el del dirigent d’alt nivell català que a més de controlar la seva formació al seu territori amb gent de confiança té teixida també una xarxa econòmica d’interessos prou tupida per no treure’n l’aigua gaire clara. O el d’un poblet al peu d’una serra, d’una altra opció, que reparteix els favors i ho recorda als beneficiats quan arriba el moment. O el que la té jurada a l’alcalde convergent i finança tutti quanti que el pugui destorbar. O el que silencia l’oposició interna i externa, provocant el “tots contra N.”

Estem en una societat democràtica? Permeteu que ho dubti… Torno a insistir en un sistema de llista oberta: cada ciutadà podria assenyalar qui creu idoni per estar al capdavant del municipi, sense fílies ni fòbies, valorant la persona.

Estem en campanya! Bé, no encara. Però ja s’ha tancat el termini de presentació de candidatures i han estat publicades al Butlletí Oficial de la Província que correspon. Aquí al Nord-est som uns dos-cents municipis i la gran majoria de candidatures han estat copades per les formacions del sistema, per ordre de major a menor el centre-dreta nacionalista (o poti-poti de liberals, socialdemòcrates escadussers i demòcrata-cristians), els sociates (amagats als pobles sota la marca blanca “Progrès Municipal”), els esquerranosos nacionalistes (marca blanca “Acord Municipal”) i a distància els pepperoni (Déu n’hi do si tenen gent per presentar llistes a llocs on amb prou feines deuen treure vots, aquí hi ha gat amagat segur) i la sopa de lletres i colors (roig, lila i unes taquetes de verd, que sempre ven).

Però no vull parlar-ne d’aquests. Ni dels independents, que em mereixen tot el respecte del món. Vull fixar-me en les llistes dels que no pertanyen (o diuen que no pertanyen) al gran circ. O millor dit, a Primera Divisió, però tampoc a regional, com són els independents.

Fixem-nos en el partit del noi en boles Ciudadanos/ciutadans (C’s), que presenta 3 llistes: a Girona, a Figueres i a Blanes (segur que aquí els vota la gent de La Plantera i Els Pavos i treuen regidor). Després de l’èxit del passat novembre proven sort en els municipis, i aquest és un àmbit diferent, amb més participació. Veurem com els va.

Família i Vida, un partit amb molta gent vinculada a la Prelatura presenta una sola llista a la capital, Girona. No rascaran bola, ho lamento. Perquè els de la Prelatura d’aquí ja tenen a qui votar.

La Plataforma de l’Anglada intenta fer un salt quantitatiu respecte els comicis anteriors i presenta llista a Olot. Seriosament, això del “Moros fora!” un cop va funcionar, dos no ho crec. A la Garrotxa no treuran, potser en algunes altres poblacions de Catalunya sí, però més per demèrits de la resta de formacions que per mèrits propis.

M’he deixat la CUP, imperdonable! L’esquerra independentista i assambleària presenta una vintena de candidatures, si no vaig errat. Alguna cosa en treuran, però no a les grans poblacions.

Curiosa i inquietant la llista de DN (Democracia Nacional) a Salt. La diferència amb la Plataforma és que aquesta té l’orígen a Vic, a la terra, i té certa pàtina de catalanitat. La DN no. Aliada amb la postpinyarista AES va presentar-se el novembre i a tot Catalunya va treure dos milers de vots (menys d’una quarta part aquí al Nord-Est) fent bandera d’un anticatalanisme i espanyolisme més que rancis, caducats.

Me n’oblido d’algun… Sí la curiosa Esquerraunitària que sols va per Salt, justament competint amb sociates, sopa de lletres i colors, i els postcomunistes que normalment van a la sopa però que en aquell poble no s’entenen.

Veurem com va tot… El xou tot just comença ara…

Post Scriptum: efectivament vaig oblidar-me un altre “segona divisió”: els RC que es presenten com Partit Republicà Català, escissió independentista d’ERC. Girona i un parell de poblacions més (una de les quals és un poblet on sortosament hi ha llistes obertes) veuran desfilar la seva propaganda.

Post Scriptum II: per la lectura d’un altre bloc (“hereus dels Àngels confidencial”) m’assabento que en 4 municipis es presenta Alternativa Verda, una veterana formació que ha patit els mals de l’ecologisme polític a aquest país: les divisions i la fagocitació per opcions esquerranoides. (3-V-2007)

Llegeixo amb sorpresa aquest notícia que publica el punt: “El Govern deixa sense ajut al lloguer un miler d’aspirants per falta de pressupost” . Com hi ha món! Es gasten una porrada de calés en un bus de l’Estatut, en l’organització del referèndum per aprovar-lo, en la distribució d’exemplars gratuïts d’aquest text… En campanyes publicitàries, en viatges a l’estranger de vicepresidents i altres herbes, en creació de càrrecs de confiança i nous departaments on col·locar-los, protocols… He de continuar?

I en canvi poc menys de 1.000 sol·licitants que compleixen les condicions per rebre uns ajuts (que sospito són bastant miserables) han de veure com els tràmits i esforços que van fer per donar testimoni de la seva situació no han servit per res. Tant fàcil que és una transferència de pressupost d’alguna de les partides que he mencionat!

I encara hi ha qui diu que tenim un Govern de progrés…

Amb aquest títol em referiré als propers comicis municipals. Falten poc menys de quatre mesos i la majoria dels ciutadans ho comencem a percebre: de cop i volta aquell sot que teníem al carrer i del qual ens veníem queixant fa any i mig ha estat arreglat per les brigades municipals… I què dir del nou parc públic que es va inaugurar el mes passat?

Tots coneixem algú que ho és, o fins i tot ho podem ser sense adonar-nos. Són aquells que, per exemple, critiquen el finançament de l’escola concertada però hi duen els seus fills. Els que s’omplen la boca amb els drets dels treballadors però tenen a casa una dona de fer feines sense assegurar, i si parla de cobrar més ja s’en busquen una altra. Critiquen les accions de les formacions anomenades “conservadores” (un ample ventall que significa “els altres”) però lloen i aplaudeixen mesures polítiques tant o més dures que propugnen els grups afins. Parlen de multiculturalisme però es negarien en rodó a que la seva filla sortís amb un magrebí. I es preocupen tant pel medi ambient que van al treball amb el tot terreny…

Més exemples en podríem donar, però en tots detectaríem una cosa: actuen a l’inrevès del que diuen. Per això són “progressistes”, però a més de cafè amb llet: en una taula de bar, en un saló, faran les grans peroracions, i mai les aplicaran a la vida real.

Hipòcrites!