L’home tranquil

Us deixo, que he de calcular costos…

No sé si pot considerar-se català-català, ja que encara hi ha racistes en aquest país que creuen que si no és nascut aquí i d’ascendència catalana (referida a cognoms, perquè la genètica ja és una altra cosa) no val.

Brudieu no neix a Catalunya, tot i que hi viurà la major part de la seva vida i composarà la seva obra. És d’Occitània, tot aquell conjunt de terres que parlen (parlaven) una llengua més semblant al català que el francès actual.

No he comentat que neix a principis del s.XVI, i que justament aquest segle és una época de bonança econòmica en un Principat que ha patit estralls durant els cent cinquanta anys anteriors. Per contra l’actual Migdia francès es troba estancat i per aquests motius, a part de la proximitat cultural, molts occitans s’instal·len a Catalunya. Brudieu és un d’aquests emigrants, però no s’instal·la com a treballador a les zones costaneres i de l’interior que creixen, sinó al Pirineu, i a més com a músic de la catedral de la Seu d’Urgell. Passat un temps s’ordena i ocuparà el càrrec de mestre de capella de l’esmentat temple gairebé fins a la seva mort. Sols hi ha una interrupció: un anyet al temple de Santa Maria del Mar, a Barcelona, però sembla que Brudieu prefereix tornar a La Seu.

De l’obra de Brudieu no s’ha fet gaire difusió, potser el fet de ser de “comarques” resta atractiu. Suposo que la majoria dels seus treballs són incidentals i de caràcter religiós, però jo sols he sentit les composicions de caire madrigalesc basades en poemes del valencià Ausiàs March: Plena de seny i No hi ha béns, no hi ha fortuna.

Per últim l’ensalada Las Cañas ens dòna una visió més cortesana de l’obra d’aquest clergue llemosí de naixement i urgellenc d’adopció. ¿ens decidirem a escoltar-lo i a ainterpretar-lo?

Em veig ara en l’obligació de rendir un modest tribut al compositors més propers, als nostres; enlluernats com estem amb la fama de gent com W.A. Mozart, Beethoven, J.S. Bach, Txaikovski, Mahler i companyia oblidem que el nostre país ha produït compositors de qualitat, la desgràcia dels quals ha estat precisament ser d’aquí: d’un país que no valora en vida i oblida un cop mort.

Aaniré fent entregues, sense ordre establert, escribint tal com raja. I ara qui tinc al cap és Eduard Toldrà, violinista i director durant anys de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (des de fa 12 anys rebatejada pomposament com a Simfónica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Exponent del Noucentisme, és potser l’única llum de cert renom en el fosc panorama de la postguerra.

Seva és una graciosa òpera en un acte titulada El giravolt de maig, amb lletra de Josep Carner. D’aquesta obra sols existeix una gravació, de fa almenys trenta anys, i segons recordo (que em corregeixin si estic equivocat) es van fer un parell de representacions al Teatre Principal de Barcelona el maig de 1998. Des de llavors res.

I una obra que de tant en tant sona per la ràdio és el seu quartet de cordes “Vistes al mar”, inspirat en els versos homònims de Joan Maragall.

Poca justícia del país i la seva gent.

Mentre escric aquestes ratlles sonen cançons de dos cantautors: un chansonier belga (Jacques Brel) i un Liedermacher alemany (Reinhard Mey). Deixeu-me assaborir-los aquests dies, en què lliure de preocupacions acadèmiques puc dedicar una mica de temps als meus i a mi.

Elles viellissent à petits pas, de petits chiens en petits chats…

Poc sabia que “Les bigotes” era una burla sobre les beates, sobre aquelles personetes, rates de sagristia incapaces de fruir de plaers vitals per gens pecaminosos que sigui, plenes de mesquinesa.

De l’alemany Mey sols coneixia una cançó: “Gute Nacht, Freunde. Es ist Zeit für mich zu gehen” (Bona nit, amics. Ja és hora de marxar..). Gràcies a Internet descobreixo part de la seva obra, des dels seixanta fins ara. Fins i tot hi ha qui el parodia!

“Über den Wolken, muss die Freiheit wohl grenzenlos sein!” (Sobre els núvols no hi ha fronteres per la llibertat)

Doncs bé, a part de passejar una mica per la platja, i potser fer una menjada de peix com Déu mana en aquell restaurant del port de P., de gaudir de la companyia del meu àngel (la cançó Sommermorgen de Mey hi pinta molt bé aquí), de la lectura per fer una ressenya bibliogràfica a entregar durant agost, de l’article a traduir de l’anglès, de la reflexió i l’oferiment per a un capital de gràcies, de gaudir d’un concert al claustre de la Catedral, de la sortida sorpresa que estic preparant pel meu aniversari (no dic on és, el meu àngel pot llegir el bloc abans de fer-ho)…

Vols dir que podré tenir temps per alguna cosa?