L’home tranquil

1. adj. Propio de la calentura.

2. adj. Que tiene calentura. Apl. a pers., u. t. c. s.

4. adj. Exaltado, desbordante. Mente, imaginación calenturienta

En un escrit de fa uns dies vaig deixar la meva opinió en referència a aquesta malaltia crònica del nostre entorn, la “parlitis” o mania de llargar per la boca qualsevol cosa per quedar com els savis de la conversa i anihilar verbalment el contrari.

Hi ha una frase de Wittgenstein que m’agrada molt, en sí m’ha agradat de sempre. Pertany al seu Tractatus logico-philosophicus, l’obra que escrigué mentre era a les trinxeres, durant la Gran Guerra. És la culminació de tota l’obra, la frase de conclusió:

7.- D’allò que no es pugui parlar s’ha de callar (“Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen“).

També hi ha aquella altra, que la complementa:

5.6.- Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món (“Die Grenzen meiner Sprache bedeuten die Grenzen meiner Welt“)

El silenci, el gran valor del silenci, hauria d’entendre’s com l’expressió de la ignorància, o del reconeixement de la nostra modèstia. I tots ens hauríem d’aplicar les dues frases citades anteriorment. Potser d’aquest silenci es podria treure profit estudiant realment aquells conceptes que escopim per la boca.

Qui sàpiga de què estic tractant ja m’entén.

No en sabem. No tenim idea de moltes coses de les que parlem, però ens les donem de savis i xerrem, o més ben dit monologuem davant els altres. Vomitem paraules per la boca per donar-nos-les de llestos, per pura vanitat personal, quan en realitat som uns grandíssims ignorants.

De Sòcrates ens ha quedat la frase “Només sé, que no sé res”, una gran declaració de principis: confessar la petitesa del “jo” davant el TOT, la pròpia ignorància. A partir d’aquí comença tota la teoria cognitiva de la filosofia occidental. Evitaré fer un llistat que seria més per pedanteria pròpia que per divulgació.

L’expressió del coneixement envers els altres és molts cops mitjançant el llenguatge oral, la paraula. I nosaltres, com a bons llatins (i mediterranis) apreciem molt el seu so, sobretot quan és el nostre. Així comencen les grans discussions, quan dues o més persones volen demostrar-se les unes a les altres que saben molt, més que el seu interlocutor (o hauríem de dir “potencial oient” o “públic”). I com que resulta que el de davant també ho vol comencen aquí les discussions, l’alçar la veu, l’interrompre el contrari (perquè fa estona que la conversa s’ha transformat en un torneig), els gestos bruscs.

Bla ,bla ,bla…

No sé si és pel tipus de llengua que tenim i la seva estructura gramatical, però recordo que algú va fer-me la comparació amb una llengua centroeuropea: “Fixa’t que els debats i discussions són més tranquils, perquè el verb el diuen al final de cada frase subordinada”

Hi ha moments en que el Silenci és més eloqüent que un llarg discurs. Això és el que m’ha passat personalment amb algunes persones a qui creia amics: tots els esforços i converses que aconseguia treure’ls topaven amb un mur de silenci, una absència de resposta, ni positiva ni negativa. Quan t’adones d’aquesta indiferència cap a tu és quan prens consciència de que allò que tu creies una amistat, un afecte personal, no eren més que interessos o circumstàncies que ara ja no són enmig de tots dos.

Creia que tenia un amic, algú a qui coneixia des dels anys en què coincidírem a l’escola, jugant al mateix esport, practicant aficions comunes, tractant-nos amb el mateix grup d’amics. Quan l’escola es va acabar, quan vam deixar de fer esport junts, quan a la colla tothom va començar a tirar pel seu compte, ell no féu cap gest de conservar l’amistat, ni una trucada, ni quedar per un dia prendre una cervesa o un refresc… I adonar-se’n d’això fou molt dur. Aquesta va ser la “primera vegada”. Després potser et sap una mica de greu, però tires pel dret.

Dedicat sens recança de res, ni d’abans ni de després, al meu ex-amic T.

En un escrit anterior vaig apuntar un dels perills que comportava l’ús de la Xarxa (internet). Avui una notícia del diari El Punt corrobora el que ja vaig dir: uns 250.000 catalans flirtegen cibernèticament, d’amagat de la seva parella, dels quals un 10% (25.000) consumen l’engany (no vull dir adulteri perquè una bona proporció no deuen estar casats). Un altre rotatiu parla de dos milions i mig de persones a nivell estatal. Sobre les dades uns quants interrogants : si parlem de 2,5 milions d’usuaris parlem d’una proporció gens menyspreable de la població (6-6′25%). Tanta gent té accès a Internet i, a més, a aquests continguts? Tant malament funciona la seva relació de parella que han d’acudir a un entorn virtual, deshumanitzat i aïllat per trobar algú? No tenim espais de sociabilitat que hem d’acudir a cercar-los davant una pantalla?

Sé d’unes persones que han buscat parella per Internet. En dos casos van ser un fiasco: la persona contactada es presentava amb una falsa etiqueta; una altra va sortir escarmentada d’una relació però va tornar a trobar per xarxa un nou amor, dos més continuen cercant i en fan còrrer més d’una persona, me’n sé d’un que ni en broma vol tractar el tema i avui m’expliquen d’un últim que amb aquest tipus de relacions va canviant de parella cada x temps…

Realment poden durar relacions així?

…bis auf die Zukunft des Herrn. Siehe, ein Ackermann wartet auf köstliche Frucht der Erde und ist geduldig darüber, bis sie empfahe den Morgenregen und Abendregen. (Sigueu pacients, doncs, estimats germans, fins la vinguda del Senyor. Mireu, el pagès espera el valuòs fruit de la terra i per això és pacient, fins que rep la pluja del matí i la del vespre).

Amb més o menys encert aquesta és la traducció d’un fragment de la carta de Jaume, cap. 5 vs. 7. Johannes Brahms les musicà i inclogué en el seu Deutsches Requiem.

En aquests temps accelerats i de resultats i accions inmediates és bo seure, parar un moment el ritme frenètic i pensar com fer les coses a llarg termini. Mireu, diu l’Apòstol, el pagès: amb paciència espera que la llavor broti i esdevingui planta, espera la pluja que la regarà, espera, en suma, el fruit preciós. Perquè el fruit arriba.

Els txecs tenen un refrany similar, de temàtica agrària: “Els molins de Déu molen lentament, però molt fi”. Per tant, a aquestes persones que estimo, que no ho estan passant precisament bé, i a les que dedico aquestes línies, els dic que siguin pacients, que la llavor donarà el seu fruit.