L’home tranquil

Avui n’explicaré una de mitologia. Parlaré del déu Saturn, l’equivalent romà del grec Cronos. Saturn era fill d’Urà (el cel) i Gea (la terra). Instigat per la seva mare, es revoltà contra el seu pare, derrocant-lo i castrant-lo.

Junt amb la seva germana Rea, a la que prengué com esposa (pel que es veu no havia més deesses disponibles) Saturn es dedicà a regir els destins del món dels déus i del dels mortals. Assabentat, però, de la predicció segons la qual seria al seu torn deposat per un dels seus fills, Saturn es dedicà a engolir tots els fills que Rea paria. Així desaparegueren Hèstia, Hades, Dèmeter, Hera i Possidó… Però Rea s’amagà a l’illa de Creta per donar a llum a Zeus i enganyà al seu marit donant-li una pedra que aquell s’empassà com si res.

Un cop Zeus hagué crescut alliberà els seus germans devorats per Saturn, provocant-li el vòmit o obrint-li la panxa (no recordo ben bé com) i tots sis plegats s’uniren per derrotar-lo. Finalitzada la lluita Zeus inicià el regnat explicat pels clàssics com Hesíode i companyia, amb totes les aventures prou conegudes.

I per què parlo de Saturn? Doncs per recordar aquella frase de Gil-Robles: “(…) como Saturno: devoran a sus propios hijos”. Déu ens lliuri de pares que no permeten que els seus fills els facin ombra! 

(Saturno devorando a un hijo, quadre de F. de Goya)

Per circumstàncies personals he tornat a trobar els carmina (poemes) de Catul que tenia oblidats des d’aquell ja llunyà primer any de carrera. Gai Valeri Catul és potser la persona més destacada que ha donat la ciutat de Verona (oblideu-vos de Romeu i Julieta perquè són ficticis). De família benestant, contemporani, però enemic de Juli Cèsar, se n’han conservat un centenar de poemes, alguns fragmentaris, altres incomplets, que agrupen temàtica tan variada com l’amistat, com l’amor cap a la seva amant (emmascarada sota el nom de Lésbia), temàtica mitològica, o fins i tot procaços.

Les paraules que encapçalen l’escrit són del carmen considerat primer, dedicat al seu amic Corneli. Me’l vaig posar a l’inici d’una llibreta ja fa uns anys.

Deixaré aquestes últimes temàtiques per a qui es llegeixi les diverses traduccions que es troben a llibreries i biblioteques per fixar-me en els de tema amorós: el II “Passer, deliciae meae puellae” (pardal, delit de la meva estimada), III Lugete, o Veneres Cupidinesque (ploreu, Venus i amorets), V Vivamus mea Lesbia, atque amemus (Visquem, Lésbia meva, i estimem-nos), VII Quaeris mihi, Lesbia, quod basiationes tuas sint satis superque (em preguntes, Lésbia, quants petons teus són suficients), LI Ille mi par esse deo uidetur (em sembla veure com un déu) i els de despit LXXXV Odi et amo (musicat per Carl Orff magistralment) o el VIII Miser Catulle (pobre Catul).

Una lectura recomanable per veure que l’Amor sempre s’ha mantingut d’una forma similar.

I ara, per una persona que ho està passant malament aquests dies uns versos del VIII, precisament:

(…)

nunc iam illa non vult: tu quoque impotens noli,

nec quae fugit sectare, nec miser vive,

sed obstinata mente perfer, obdura.

vale puella, iam Catullus obdurat,

nec te requiret nec rogabit invitam.

at tu dolebis, cum rogaberis nulla.

scelesta, vae te, quae tibi manet vita?

quis nunc te adibit? cui videberis bella?

quem nunc amabis? cuius esse diceris?

quem basiabis? cui labella mordebis?

at tu, Catulle, destinatus obdura.