L’home tranquil

Aquest és el títol d’un llibre del meu estimat Joseph Roth que he llegit aquests dies. La primera publicació es féu l’any 1923, poc abans que a Munich un grapat de nacionalistes exaltats (entre ells un tal Hitler) intentessin fer-se amb el poder.
Curiosament Roth fa menció d’aquest personatge en la novel·la, durant una visita del protagonista, Theodor Lohse, a la capital bavaresa. Roh no fa un retrat del nazisme incipient, sinó d’un altre grup molt similar, que acabaria essent devorat pel NSDAP als anys trenta. Queda retratat el nacionalisme dels militars i desmobilitzats, aquell que argumentava que la derrota d’Alemanya a la Guerra havia estat cosa de l’enemic interior: socialistes, comunistes, jueus i fins i tot catòlics.
Descriu l’ascensió de Lohse des de la misèria de ser un tinentet desmobilitzat que depén d’una paga magre com a preceptor del fill d’una família jueva i la ració de llegums de la caritat pública fins a líder d’un grup nacionalista que acaba col·locat al Ministeri de l’Interior (la Repressió en majúscules) i casat amb la filla d’una família noble vinguda a menys. Theodor no té cap problema a apartar els possibles obstacles a la seva carrera, no bacil·larà a eliminar físicament companys d’armes o ideològics (tot i que s’acabarà veient que l’única ideologia que el mou és el diner).

Vaig acabar ahir la lectura de La casa de Bernarda Alba. Magistral pintura del matriarcat, un matriarcat asfixiant (fins i tot castrant) que talla les ales a qualsevol il·lusió per part de les filles: prohibició de matrimoni per la germana 4rta (Martirio) i repressió dels desitjos amorosos de la petita, Adela, que la duran a la tragèdia.

Una mostra de la forma de ser del personatge central (Bernarda) es recull en aquesta frase, a finals de l’Acte I:

“¡Hasta que no salga de esta casa con los pies adelante, mandaré en lo mío y en lo vuestro!”

Però apareixen més temes apart de l’autoritat matriarcal, representada pel bastó que aquesta porta durant tota l’obra: el classisme, expressat en impedir casaments de les filles o el tracte amb les criades, el masclisme subjacent (tot i que no surt cap personatge mascul·lí) i la preocupació per les aparences (“(…) nos pudrimos por el qué dirán”)

(Aniré afegint més comentaris a mesura que rellegeixi l’obra)

Ha arribat a les meves mans un volum on es recullen relats primerencs d’un dels literats russos més destacats del s. XIX, Nikolai Gogol: Mirgorod.

Encara estic llegint-lo, però comentaré breument la narració “Per què es van discutir Ivan Ivanòvitx i Ivan Nikifòrovitx”. En sí és una d’aquelles històries que passen tots els dies, a qualsevol lloc: una amistat que semblava ferma es trenca pel que per un és una ximpleria però per l’altre és una ofensa de l’alçada d’un campanar. Bo el to costumista de l’obra, bo el retrat d’una classe social ociosa -els protagonistes, terratinents que viuen de la seva renda però no es dediquen a millorar la seva posició-, la burocràcia rural (com després quedaria retratada la de la capital als relats ambientats a Sant Petersburg) i les mesquineses del caràcter humà. En certa manera m’ha fet pensar en la dramatització que fa Txekhov d’aquests terratinents a la seva farsa Un prometatge. 

Vaig descobrir aquest autor fa uns deu anys i mig, en trobar a la biblioteca un exemplar de la seva obra Radetzkymarsch (La marxa de Radetzky), on descriu la vida de 3 generacions d’una família eslovena, els Trotta, paral·lela als gairebé seixanta anys finals de l’Imperi dels Habsburg. Des de llavors vaig anar-li seguint la pista , per dir-ho d’alguna manera, a través dels llibres que s’han publicat en català o castellà: Hiob (Job), Die Legende des heiligen Trinkers (La llegenda del sant bebedor), Hotel Savoy, Die Kapuzinergruft (La cripta dels caputxins)… Àdhuc en una visita a Salzburg vaig adquirir un llibret amb relats seus, en alemany.

Joseph Roth no encaixaria en l’arquetipus d’escriptor que tenim a Occident: nascut en el si d’una família jueva a la ciutat de Brody, a Galítzia, una província de l’Imperi dels Habsburg on convivien polonesos, ucraïnesos i funcionaris imperials alemanys, així com les diferents religions que professaven aquests grups (judaisme, catolicisme llatí, greco-catòlics i ortodoxos), es decantà per escriure en alemany. L’ambient de joventut es reflexa, precisament, a la primera part del Job.

Després del traumàtic període de la Gran Guerra i la postguerra (experiències que ens deixa entreveure a La marxa de Radetzky, La cripta dels caputxins i Hotel Savoy, respectivament) el nostre autor treballà com a corresponsal a l’estranger de diaris austríacs i alemanys durant els anys vint i trenta. Se n’ha publicat Les ciutats blanques, recull d’articles d’quest període, durant el 2006.

Perseguit pels nazis es refugia a París on mor, per efectes de l’alcohol, poc temps d’iniciar-se la II Guerra Mundial. Potser, com un pressentiment de la seva fi, veu abans la llum La llegenda del sant bevedor.

Hem de considerar-lo un austríac? Un jueu polonès que escriu en alemany? Un ucraïnès renegat? No, Joseph Roth no és un escriptor al qui s’ha d’identificar amb una terra concreta, sinó amb un espai (l’Imperi habsbúrguic) destruït per egoismes petitburgesos que acabaran escaixant-lo i al cap dels anys caient en l’espiral feixista.

Per circumstàncies personals he tornat a trobar els carmina (poemes) de Catul que tenia oblidats des d’aquell ja llunyà primer any de carrera. Gai Valeri Catul és potser la persona més destacada que ha donat la ciutat de Verona (oblideu-vos de Romeu i Julieta perquè són ficticis). De família benestant, contemporani, però enemic de Juli Cèsar, se n’han conservat un centenar de poemes, alguns fragmentaris, altres incomplets, que agrupen temàtica tan variada com l’amistat, com l’amor cap a la seva amant (emmascarada sota el nom de Lésbia), temàtica mitològica, o fins i tot procaços.

Les paraules que encapçalen l’escrit són del carmen considerat primer, dedicat al seu amic Corneli. Me’l vaig posar a l’inici d’una llibreta ja fa uns anys.

Deixaré aquestes últimes temàtiques per a qui es llegeixi les diverses traduccions que es troben a llibreries i biblioteques per fixar-me en els de tema amorós: el II “Passer, deliciae meae puellae” (pardal, delit de la meva estimada), III Lugete, o Veneres Cupidinesque (ploreu, Venus i amorets), V Vivamus mea Lesbia, atque amemus (Visquem, Lésbia meva, i estimem-nos), VII Quaeris mihi, Lesbia, quod basiationes tuas sint satis superque (em preguntes, Lésbia, quants petons teus són suficients), LI Ille mi par esse deo uidetur (em sembla veure com un déu) i els de despit LXXXV Odi et amo (musicat per Carl Orff magistralment) o el VIII Miser Catulle (pobre Catul).

Una lectura recomanable per veure que l’Amor sempre s’ha mantingut d’una forma similar.

I ara, per una persona que ho està passant malament aquests dies uns versos del VIII, precisament:

(…)

nunc iam illa non vult: tu quoque impotens noli,

nec quae fugit sectare, nec miser vive,

sed obstinata mente perfer, obdura.

vale puella, iam Catullus obdurat,

nec te requiret nec rogabit invitam.

at tu dolebis, cum rogaberis nulla.

scelesta, vae te, quae tibi manet vita?

quis nunc te adibit? cui videberis bella?

quem nunc amabis? cuius esse diceris?

quem basiabis? cui labella mordebis?

at tu, Catulle, destinatus obdura.