L’home tranquil

Abans d’ahir vaig escriure unes ratlles referents al període d’entreguerres a Alemanya i crec que hem d’ampliar la informació sobre el període, almenys una breu pinzellada.

Inicis de la República
L’estiu de 1918 es fa evident a l’Estat Major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, que la guerra està perduda: l’exèrcit no aconsegueix entrar a Paris i l’arribada de les tropes americanes reforça els Aliats. Progressivament es van perdent posicions.
D’altra banda, a la reraguarda, els anys de guerra han fet decaure la moral del país. L’exemple de Rússia, on les classes treballadores (això de treballadores s’ha de veure) han pres el poder agita els cercles obrers. Els cancellers són una joguina en mans de l’Estat Major; el káiser (un pobre home) no pinta res; al Reichstag els catòlics del Zentrum, els liberals progressistes i els socialdemòcrates reclamen un sistema parlamentari, mentre que al Landtag de Prússia es bloquegen els intents d’introduir un sistema electoral igualitari (és vigent en aquells moments un sistema classista, que divideix l’electorat prussià segons els ingressos).
Afegim a l’esfera internacional que els Aliats intueixen la derrota dels Centrals i endureixen les condicions en els contactes diplomàtics…
El mes de setembre comencen a caure els aliats del II Reich: esgotades, Bulgària i Turquia signen armisticis, i agitada pels nacionalismes interns Àustira-Hongria cau derrotada pels italians (que un any abans havien sigut apallissats a Caporetto) i sol·licita l’octubre la pau.
El novembre s’amotinen els mariners de la flota a Kiel, i la revolta s’estén pel país: els obrers surten als carrers, arengats per 2 socialistes: Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht.
Els generals pressionen i aconsegueixen l’abdicació del kaiser el 9 de novembre, però un diputat socialdemòcrata, Philip Scheidemann, s’avança a proclamar la República. Constituït un govern provisional sota la presidència del també socialdemòcrata Friedrich Ebert s’envien plenipotenciaris a negociar un armistici, signat a Compiègne el dia 11.
La Revolució s’estén pel Reich, són protagonistes per una banda els espartaquistes, socialistes radicals dirigits per Liebknecht i Luxemburg, d’una altra els cossos paramilitars de tendència nacionalista, i el govern teòricament presidit per socialistes, que durà a terme accions repressives.
En aquest context es realitzen eleccions a l’assemblea constituent. Tres partits són els vencedors: l’SPD (socialdemòcrates), el Zentrum i el DDP (progressistes). Aquests grups formaran l’anomenada coalició de Weimar.

La República de Weimar
Weimar és una petita ciutat de la regió de Turíngia, capital històrica d’un petit ducat i famosa per la cultura dels seus prínceps (Goethe en fou conseller). Degut als disturbis i enfrontaments a Berlin l’assemblea constituent traslladarà les seves deliberacions a aquesta població. D’aquí sorgirà una constitució avançada per l’època, que inspiraria la republicana espanyola de 1931.
Els bons desitjos no arreglen la situació: la Conferència de París entre els vencedors de la Gran Guerra imposa una pau humiliant a Alemanya (pèrdua de territoris, compensacions milionàries, desmilitarització de regions, reducció de l’exèrcit, internacionalització de vies navegables, atribució de la culpabilitat de guerra…). El Tractat de Versalles serà refusat unànimement pels alemanys, i aquest refús s’estendrà a la concepció de la república, alimentada pels grups antirrepublicans.

Sistema de partits
un esquema breu dels principals partits del període 1918-33 és el següent:
SPD: el partit socialdemòcrata, sofrirà al primers anys la sagnia dels espartaquistes per després mantenir una tendència estable a la baixa.
Zentrum: el partit catòlic, gens amic de les esquerres anirà tombant progressivament cap a la dreta, malgrat participar a diversos governs amb SPD. Junta amb el bessó bavarès (el BVP) mantindrà una representació estable.
DDP: hereu de l’antic Fortschrittspartei o P. progressista, anirà perdent pes durant tot el període.
DVP: hereu dels antics nacionals liberals, inicialment no accepta la república, però la figura de Gustav Stresseman el vincularà al règim. A la mort d’aquest anirà esllanguint com el seu germanet progressista.
DNVP: format pels antics partits conservadors i de caràcter nacionalista i antirrepublicà, tot i això formarà part dels governs dels anys 20. El seu últim líder, Hugenberg, el farà evolucionar a la dreta, fins a l’aliança amb el puixant NSDAP (l’abraçada de l’òs).
USPD/KPD: l’un hereu dels espartaquistes, l’altre comunista que fagocita el primer. Clarament antirrepublicans i allunyats del poder.
NSDAP: el partidet de Hitler, sols adquirirà importància en els moments de greu crisi econòmica (1922/23 i 1931/33) com els seus oponents comunistes.

(Un altre dia potser m’atreviré a parlar dels Borja/Borgia)

Quan parlem de Versalles (Versailles) ens ve al cap el majestuós palau fet construir prop de Paris per Lluís XIV, símbol de l’absolutisme reial. Però desconeix la majoria que en realitat es tracta d’un complex de palaus on destaca, és clar, el que li dona nom. Una mica més enllà dels jardins es troben els palaus del Trianon, llocs de repós dels propis monarques quan estaven tips de l’etiqueta palatina.

Des de la caiguda de l’Antic Règim Versalles ha pres protagonisme a la història francesa pocs cops: el 18 de gener de 1871 els prussians victoriosos proclamen el seu rei, Guillem I, emperador alemany gràcies a Bismarck. Poc més tard el govern republicà de Thiers s’hi refugia davant la revolta de la Comuna de Paris. Quaranta-vuit anys més tard és l’escenari de la revanche francesa sobre Alemanya i els seus aliats: al gran palau es signa el tractat, el Diktat, però s’obliden els altres tractats signats i que són tant o més trascendentals. Avui repassaré un que conec bé: el Tractat de Trianon.

Observem quines són les parts:

D’una banda el regne d’Hongria (Magyar királyság), que a més d’una derrota ha patit la proclamació d’una república (novembre 1918), un govern soviètic dirigit per Béla Kun (març-agost 1919), la invasió romanesa (estiu 1919), l’acció de grups contrarrevolucionaris (des de la primavera de 1919) i la instauració d’un govern de dreta (setembre 1919) i una regència que no permet el reton del rei, l’emperador Carles.

D’altra els Aliats. Els principals són prou coneguts: Regne Unit, els Estats Units, la República francesa (no oblidem que Rússia, dominada pels soviètics, està totalment aïllada i, a més, embrancada en una guerra civil) i una sèrie d’aliats menors entre els quals destacarem Itàlia (antiga aliada d’Alemanya i l’Imperi austro-hongarès que el 1915 traeix aquest pacte), Sèrbia (causant del conflicte mundial), Romania (un altre estat que temporalment havia signat un tractat de pau amb els Imperis centrals en quedar gairebé ocupat per aquests) i Txecoslovàquia (nou estat sorgit de l’acció propagandística del seu primer president T.G. Massaryk i de la unió dels territoris eslovacs amb les províncies txeques; curiosament se’l tracta com a beligerant al cantó dels aliats quan milers dels seus habitants lluitaren sense problemes a l’exèrcit imperial) .

No entraré en detalls, ja hi ha literatura publicada, malhauradament no en llengües ibériques sinó en anglès; a grans trets l’antic regne hongarès perd dos terços del seu territori i un terç de la població en favor dels següents països:

- Itàlia, rep la ciutat de Fiume (actual Rijeka) i els seus voltants.

- Txecoslovàquia, obté els territoris poblats per eslovacs, una llarga franja al sud dels Càrpats, i els ucraïnesos o rutens. A més d’aquestes zones étnicament homogènies aconsegueix territoris mixtos i, el que és més important, accès al riu Danubi, just el tram entre Wien i Budapest.

- Romania es queda, perquè no hi ha paraula més clara per definir-ho, tota la Transilvània, encara que hi hagi enclavaments magiars ancestrals (els szekély o defensors de la frontera, hongaresos i calvinistes) o descendents de colons alemanys.

- Sèrbia sotmet a una unió centralitzada a Croàcia (que sota l’Imperi havia mantingut un Sabor o parlament propi enfront el de Budapest) i ocupa així mateix la regió del Banat (actual Vojvodina).

La partició comportarà la separació familiar o l’emigració i el fustigament de la població magiar pels nous estats ocupants. L’autonomia promesa segons els principis dels 14 punts del president Wilson, mai serà aplicada.

A tot això la situació a Hongria serà d’oposició constant a Trianon (a l’escola hi han lemes com “Nem! Nem! Soha!”/No! No! Mai!) i quan la situació internacional es desestabilitzi als anys trenta en aparèixer en escena el règim nazi els successius governs no dubtaran en cercar l’aliança amb aquests per recuperar part dels territoris perduts (aconseguit durant el període 1938-1941).

Continuaré el tema algun dia…

Faré uns dies de vacances, així que he de finalitzar la sèrie…

Finalitzàrem l’anterior entrega fent referència a la Settlement Act de 1701, la prohibició de l’accès al tro als prínceps que professessin el catolicisme o contraguessin matrimoni amb catòlics. Com déiem d’aquesta manera quedava apartada la línea masculina de successió personificada pel príncep Jaume (fill del destronat Jaume II) i els seus descendents en favor d’uns cosins emparentats amb els prínceps alemanys de Hannover, els Brünswick-Lüneburg.

Óbviament Jaume Estuart (o Stewart) no acceptà aquest fet i tractà diversos cops d’ocupar el tro, encara que fos el d’Escòcia -obligada per la Act of Union de 1707 a tenir un parlament compartit amb Anglaterra-. Els seus partidaris foren coneguts com a jacobites. Però les revoltes i guerres jacobites no tenen caràcter religiós i no entren en el tema que tractem ara.

La Santa Seu reconeixeria l’Anglaterra dels Hannover a mitjans del segle XVIII, i sols a partir de 1778 es permetria als catòlics posseir terres i heretar-les. Mentrestant els fidels a Roma havien viscut com a ciutadans de segona, sense possibilitat de votar, ni de tenir escoles pròpies, sospitosos de jacobitisme. No pensem, però, que fos una decisió consensuada: l’aprovació d’aquesta primera llei d’emancipació (bastant limitada, per cert) generà respostes violentes des de sectors protestants radicals. Una segona llei el 1791 permetria l’existència legal de capelles i escoles (tot i que moltes eren prèviament clandestines), així com l’exercici de certs drets civils i l’accès a determinades professions de caràcter públic.

El Parlament, però, és vedat.

Les mesures anteriors, fruit de l’esperit il·lustrat del s.XVIII, no tenen continuïtat. La unió constitucional d’Irlanda, territori de població catòlica dominat per una élit protestant, el 1801, feia pensar en una emancipació final que s’anirà demorant una trentena d’anys. Serà, però, Irlanda el puntal d’aquesta. 

Daniel O’Connell, líder de l’associació catòlica irlandesa, aconseguí en una elecció parcial el 1828 posar en evidència el caduc sistema electoral britànic en ser elegit diputat a la Cambra dels Comuns. La impossibilitat legal d’ocupar l’escó per professar el catolicisme dugué a una segona elecció que tornà a guanyar. El govern britànic, presidit pel duc de Wellington hagué de cedir i fer aprovar llavors l’Acta d’Emancipació de 1829 per permetre que O’Connell, i amb ell altres catòlics que fossin elegits, segués al Parlament.  

La resta del segle XIX és testimoni de l’endegament d’una església catòlica anglesa: l’inmigració irlandesa és un estímul per al restabliment de seus episcopals a Anglaterra, diferents de les existents anglicanes. Paral·lelament sorgeix un grup d’intel·lectuals anglesos que es convertiran al catolicisme. El més important dels quals és John Henry Newman, que arribaria a cardenal, sense oblidar a Gilbert Keith Chesterton i autors posteriors com J.R.R. Tolkien i Graham Greene.

Actualment el Catolicisme anglès continua rebent força dels inmigrants (aquest cop són els catòlics polonesos que s’estableixen al Regne Unit) i, per altra banda, persones o parròquies d’orígens anglicans que es posen sota l’obediència romana degut a una sèrie de circumstàncies (tant de caràcter individual com de deriva de la confessió original). Si bé es calcula el seu nombre en uns quatre milions de persones la pràctica és percentualment més alta que la de l’Església d’Anglaterra. Gairebé tres-cents anys de silenci forçat han atorgat més vitalitat que a altres llocs.

En un escrit anterior vaig fer un resum de l’actitud de l’Estat modern anglès (personificat pels seus monarques) envers el Catolicisme durant el s. XVI. Avui continuaré el recorregut pel segle XVII, centrant-me també en l’actitud dels Estuard/Stewart (cadascú que l’escrigui com vulgui) cap al Papisme, nom despectiu del catolicisme romà.

Elisabet I mor el 1603 sense successió directa (ni es va casar) i, per atzars dinàstics, la corona va a raure al fill d’una dels seus adversaris (Maria d’Escòcia, executada anys abans): Jaume VI d’Escòcia. Pocs anys després es descobreix un complot (Complot de la pòlvora) per fer volar el parlament el dia de la seva obertura i instaurar un nou monarca, planejat per un grup de catòlics encapçalat per Guy Fawkes.

Foren els matrimonis dels diferents monarques (Carles I, Carles II i Jaume II) amb princeses catòliques (una francesa, una portuguesa i una italiana, respectivament) el que provocà disgust entre les classes dirigents protestants. Àdhuc en el cas de Carles I i el seu enfrontament amb el Parlament els súbdits catòlics foren favorables al rei. Per reacció el Protectorat de Cromwell no hi mostrà tolerància. Amb la Restauració de Carles II (1660-85) s’opta pel pragmatisme i es dicten mesures que, complementant la legislació d’Elisabet I, comporten la marginació dels fidels a Roma de la vida pública. Tot i això les acusacions contra catòlics prominents (com la mateixa reina) com a conspiradors papistes no evitarà onades d’anticatolicisme.

Jaume II (1685-88), germà i successor de Carles II, és per als elements dominants una clara amenaça: convers al Catolicisme i amb actuacions de caire autoritari, els protestants fixaran la seva mirada sobre les seves filles, Maria, educada en l’anglicanisme i casada amb l’holandès Guillem d’Orange, i Anna.

El naixement d’un hereu mascle precipitarà la deposició del monarca pel Parlament, irònicament anomenada la Revolució Gloriosa. La resistència que Jaume II plantejarà a Irlanda serà tràgica per a l’illa: la derrota al Boyne (1690) comporta l’establiment d’aristocràcia protestant i la condemna a l’empobriment de la majoria d’irlandesos, reduïts als treballs agrícoles com a jornalers. Avui en dia cap irlandès assenyat posa al seu fill el nom de Guillem (William) perquè era el d’Orange qui liderava les tropes angleses.

Instaurats conjuntament Maria II i el seu marit, Guillem d’Orange, el furor per evitar que la branca papista dels Estuard (el jove Jaume, exiliat) de la successió davant l’esterilitat de la Reina i de la seva successora (Anna) duu a l’aprovació de la Settlement Act (Acta d’establiment) el 1701, per la qual els catòlics són exclosos de la successió a la corona anglesa, o aquells possibles hereus que contreguin matrimoni amb un fidel catòlic. Aquesta llei encara és vigent. 

L’home tranquil no s’ha anat de vacances, però està mandrós i amb poques ganes d’escriure. Veig també que ningú durant els últims set dies s’ha apropat a aquesta plana i constato que els lectors deuen estar de vacances, mandrosos o (esperem que no) no troben interessant la bitàcora.  Per no perdre el costum d’escriure deixaré unes ratlles sobre una qüestió que surt de tant en tant: la relació entre Anglaterra i el Catolicisme.

Es conegut pel gran públic que la “pèrdua” d’Anglaterra per a Roma es deu al seu rei Enric VIII i al desig de separar-se de la seva primera esposa, Caterina d’Aragó (filla menor dels Reis Catòlics). En el pensament del rei anglès, i en el subconscient col·lectiu del seu poble, pesava el record de les guerres civils del segle anterior -conegudes amb el nom de Guerra de les Dues Roses- per la successió al tron que havien dut a la devastació i debilitament del país. És tot just amb Enric VII, pare d’aquell, quan s’inicia un període de pau.

També hem de pensar en la concepció de la dona vigent fins fa pocs anys: un ésser dèbil i manipulable, sotmesa a l’autoritat paterna si era soltera i a la del marit un cop casada. Del matrimoni del rei sols havia sobreviscut una filla, Maria, i en l’ànim del rei i de la seva cort pesaria el temor a un matrimoni amb un príncep estranger que decantés el país cap a l’òrbita d’una potència estrangera.

L’Esglèsia catòlica, com a tota Europa occidental, tenia un nombre considerable de possessions que estaven fora del “mercat”, per dir-ho amb termes moderns, entre elles molta terra. Si fins al segle XVI no s’havia tocat el tema de les possessions eclesiàstiques, la posició que al continent va adoptar la petita noblesa alemanya (afavorir la Reforma per prendre les terres de l’Esglèsia), devia pesar en el subconscient de les classes altes angleses. Unim a això la situació i actuacions del clergat, generals a tota Europa, i la inquietud espiritual que bullia en molts àmbits.

No m’estendré més en el tema: el divorci del rei és l’excusa per trencar amb el Papat, un poder per cert teològicament superior al del monarca (no oblidem la importància de la concepció teocèntrica del poder en aquells temps), afirmar l’autoritat d’aquest, permetre que burgesia i noblesa s’apropiïn de les terres eclesiàstiques (i de pas donin suport al rei, que els ho ha permès), i a més reformar l’estructura eclesiàstica a voluntat: subjecta a l’Estat (i per tant dòcil) i amb un estil de vida més seglar (abolició del celibat, supressió d’ordes religiosos…).

A Enric VIII el succeeix el jove Eduard VI, educat en l’anglicanisme, i a aquest la primera filla d’Enric VIII, Maria, fervent catòlica i humiliada pel seu pare durant el procès de divorci.

Els anglesos no han emès judicis favorables per aquesta reina, l’apel·latiu Bloody Mary (Maria la sanguinària) és significatiu de les simpaties que va tenir. Hem de pensar també en la pèrdua de l’última plaça al continent europeu, el port de Calais; en una política de recatolització expeditiva; en el matrimoni amb un príncep espanyol (el futur Felip II) i el temor anglès a quedar supeditats a una potència estrangera; una situació econòmica d’estancament… No són factors favorables.

Amb la seva germana i successora, la protestant Elisabet I, es consolida definitivament la supremacia de l’Església anglicana, erigint-se la reina en la principal figura de la lluita contra el catolicisme a escala internacional, encarnat en la Monarquia hispànica de Felip II. I a escala interna amb l’esclafament de les revoltes irlandeses, la deposició de jerarquia desafecta i l’adopció de mesures legislatives (Ull, un parlament legislant sobre religió!) favorables al rumb emprès per Enric VIII.