Thursday, July 10, 2008

Envie d’être français

M’ho va dir un amic: “Quan tornis t’enrabiaràs amb el que et trobes aquí”. Ben cert és.

Hem estat uns dies fora, a un poblet perdut d’Occitània, Tarn o Midi, com ho volguem dir, i quan hi ets no pots més que experimentar un sentiment de gelosia envers la seva forma de viure.
Assistírem a una missa a l’abadia d’En Calcat, fundada fa poc menys de cent vint anys. Una seixantena de monjos, la meitat joves, famílies amb fills petits que assistien a la missa (i parlem d’una missa concorreguda), una llibreria religiosa, situada a la sortida del monestir, curulla de literatura espiritual (em vaig quedar amb les ganes de comprar alguna cosa de Charles de Foucauld, però considero que no tinc prou nivell de francès per llegir i capir tot correctament) i religiosa per a totes les edats.

No vull parlar dels tres setmanaris cristians que vaig veure en un quiosc. Ni del munt de revistes de ciència que va observar l’amic del que he parlat més amunt. I estàvem en una ciutadeta de 12.000 habitants.

No vull parlar del preu dels habitatges… Ni dels lloguers, ni dels sous: allà no hi ha mileuristes, com a mínim “milcinc-centseuristes”. Ni del respecte a les antigues estructures urbanístiques que veia…

Ni parlaré del Bricodepot, Mr. Bricolage, Bricomarché, Feu vert, Point vert… que trobes als pol·lígons d’accès a ciutadetes de 50.000 habitants.

Ni de les carreteres ombrejades per plàtans a banda i banda. O de la venda de “produits du terroir” que es fa a peu de carretera.

Tornar aquí és per posar-se a plorar… Estem encara a anys llum en molts aspectes.
 

Posted by L'home tranquil at 14:06:40 | Permalink | Comments (1) »

Friday, June 6, 2008

Lindenblühenduft

Heute werd’ich auf Deutsch schreiben. Vor länger Zeit habe ich’s nicht getan… Sicherlich hab’ich viel verloren.
 
Ich mag Radfahren, und wenn Mai kommt fahr’ich jeden Morgen zu meiner Arbeitsplatz, im Stadtzentrum. Der Morgen ist kühl, erfrischend,  und ruhig: man trefft  manchmal die selbe Gesichte: Pater Massats im Weg zur Schule oder Kirche, die Frauen die bei der Kasse arbeiten, die Zigeuner die im Markt ihre Stelle platzieren -auch die Wagen den Metzgereien, Gemüse- und Obstläden, der Mann mit dem Radstuhl (er ist ein bisschen älter als mich) der neben dem Fluss ihr Auto parkt, Architekt Josep -ein Kollege- im Weg Büros…
…Und der Geruch… Der Duft, eigentlich: Lindenblühen. Ich finde die Linden neben dem Markt. Sie stehen am Fluss entlang. Hundert Meter unter den Linden, im Juni ist meine kleine Vergnügung.
Dann kommen wiele Erinnerungen: die Spaziergänge mit meiner Liebe als wir noch Freunde waren, Berlin im Juli 1995, und ein letzter Gedanken bringt mir vor schon sechzehn Jahren. Ich hatte dann das Abitur beendet, und zweiundhalb Woche später machte man das Universitätszugangsprüfung. Das Kurs war schrecklich und vielleicht war es das erste Mal in dem wir (Freunde und ich) Ruhe hatten. Nach dem Lindenduft kamen der erste Kurs an der Uni, meine erste Reise, un mein süsser erster Unfall.
Posted by L'home tranquil at 21:16:34 | Permalink | Comments (3)

Wednesday, April 23, 2008

Zum Zwick

Permeteu-me uns records íntims, no gaire llunyans.
Maig 2004, durant la nostra lluna de mel. Una etapa del nostre viatge de nuvis fou la Baixa Àustria. Ens allotjàvem en un poblet anomenat Sitzenberg (municipi Sitzenberg-Reidling). A Centreeuropa els nuclis urbans són extensos, degut al predomini de casetes unifamiliars amb jardí o pati, i mai sabíem on començava un poble o acabava l’altre si no ho anunciava el rètol corresponent.

Al tercer dia de ser-hi Hr. Marschick, el nostre hoste, ens comentà si volíem anar amb ells i els hostes holandesos als cellers de la zona (ens trobàvem en una regió agrícola on un dels principals conreus és la vinya). Ho explicaré millor: aquests cellers -allà en diuen heuriger- estan excavats en la terra, situats en el mateix carrer, i les famílies que encara es dediquen al conreu i el·laboració de vi els obren durant l’any, servint vi i alguna cosa de menjar. Es tornen cada mes i mig o 2 mesos per obrir durant quinze dies, i disposen al carrer taules i bancs.

Era un dimarts i mentre es feia fosc i tastàvem tots vuit plegats els vinets blancs que el·labora Hr. Zwick menjàvem Speck observàvem la gent que arribava o prenia també quelcom.
- Veieu les senyores d’aquella taula? - ens digué Hr. Marschik- Fa trenta anys que cada dimarts les velles bruixes venen a fer el seu vinet.

Meine Liebe va confondre amb formatge ratllat el que realiment era rave picant, a veure qui ho supera!
I per acabar, aprofitant l’avinentesa que eren amics, ens conviden a l’interior del celler i ens fan una degustació in situ. El que vaig trobar interessant era el vi de gel (Eiswein), el·laborat amb raïm recollit quan la temperatura és inferior als 0ºC i la fruita està, doncs, gelada.

Als sis o set tastets vaig decidir que ja tenia prou i que ens tornàvem cap al nostre allotjament. Deixàrem a la resta encetant una altra ampolla i sota el cel estelat caminàrem de tornada.
(He d’aclarir que la meva dona amb prou feines tasta el vi, tot just fa un parell d’anys que molt de tant en tant fa un glopet de vi blanc)

Posted by L'home tranquil at 22:20:26 | Permalink | Comments (1) »