L’home tranquil

Poc abans de les tres arribàvem al nostre destí: Sant Esteve, després de set hores i mitja de caminada. L’any que vé el Puigsacalm!

Un altre cop em poso a gargotejar mots sobre el teclat. Han estat dues setmanes de silenci, mentre recorríem camins per La Rioja i Castella i costes guipúscoanes. Uns dies de tranquilitat, de família (en el sentit més nuclear del terme), de descobriment, de coneixement de gent amb altres orígens i altres formes de pensar (i això sempre és bo), de furgar en llibres antics, d’allunyament de maldecaps… Uns dies de pau, els justos per prendre forces i intentar menjar-se el món aquest curs.

I què em quedo dels dies passats? L’alegria de trobar-se algú especial mentre es fa Camí, la senzillesa d’un àpat, el retrobar-se enmig de Burgos amb algú que fa temps que no trobes, el veure com tots ens fem grans, la lectura ràpida de llibres sense índex per intentar trobar aquella referència per la qual sospires (i a vegades la trobes, i altres no).   I… per què no ho dic? La sopa d’all castellana, el pinxo de xampinyons tastat a Logroño, la morcilla de Burgos, les costelletes de xai, el txakolí i un bon tall d’Idiazábal!

Diumenge passat s’ens va acudir fer vida sana () i vam participar en una de les marxes populars que es donen a la Garrotxa durant els mesos de primavera o tardor: la Lletissonada, organitzada pel GECA de Sant Esteve d’en Bas. Per qui no ho sàpiga (i fins diumenge jo era un d’aquests) el lletissó o lletsó és una planta que creix espontàniament als marges i terrenys abandonats, de flor groga i tija lletosa.

Allò semblava la Rambla: poc més de 1.000 persones (diuen que 1.056) van marxar durant 20 km. (sobre el mapa, a la realitat són uns quants més) des de Sant Feliu de Pallerols a Sant Esteve d’en Bas, travessant la vall de Cogolls, el serrat de Les Medes (no només són unes illes, val?), davallant fins Sant Iscle de Colltort i tornant a pujar per la serra Marbolenya, crec, fins la tornada a Bas. 4 punts de control, on els marxaires o caminaries podien reposar forces amb un càntir d’aigua, unes galetetes o taronges fresques, o un esmorzar de pa amb tomata i embotit regat amb un porró de vi, que això anima! Fins i tot tens temps per saludar coneguts que no s’esperaven trobar-te allà (quina fama dec tenir!) Al nostre grupet de 3 persones la caminada va durar 7 horetes, on s’inclouen parades “tècniques” perquè algú no estava molt acostumat. Haurem de repetir algun tram del camí un altre dia. És molt interessant trobar llocs que, tot i ser ben a prop teu, desconeixes. Això fa que t’els estimis més i els sentis ben teus.