L’home tranquil

Ahir vam tenir reunió del nostre grup de matrimonis. El tema que vam tractar fou “L’amor i la llar”. En aquestes trobades tenim primer un comentari sobre el tema prèviament llegit i posteriorment fem una dinàmica de parella i posada en comú amb el grup. La proposta per aquesta dinàmica fou mirar de trobar en els nostres records d’infantesa o joventut moments de sentir-se estimats en família.

Arribàvem, berenàvem (l’àvia sempre ens va fer racions molt generoses…) i ens estàvem amb ells. A les sis de la tarda començava l’emissió de la programació infantil per TVE. Els que érem petits a principis dels vuitanta recordem “Barrio Sésamo” o “Los payasos de la tele” (Gabi, Miliki, Fofito i Milikito, que ja es podia haver quedat callat), tot precedit de la presentació a càrrec de la Maria Luisa Seco o de la Marisa Naranjo (què se’n deu haver fet?).
I abans de les sis encara havia la carta d’ajust. En aquells moments la tele almenys parava una estona d’emetre. Sempre veies el rellotge, d’aquesta forma, i amb la paciència del meu avi vaig fer molta pràctica de números, a comptar.

Cap a quarts de set venien les amigues de l’àvia: la Esperanza, que va morir fa un parell d’anys, i la Mercedes, la majordoma de la rectoria de Sant Narcís, que ara crec està en una residència geriàtrica. S’asseien, comentaven unes quantes coses i després començaven la partida de parxís, fins les vuit, que tocava fer el sopar.
Si era hivern l’avi encenia la caldera (fins fa onze anys anàvem amb una de llenya) i passada una estona, quan ja havia caliu, hi posava patates… Amb un pessic de sal eren boníssimes! Més d’un cop em vaig menjar algun tall de pela, sense problemes.
Altres dies l’àvia ens feia crispetes… Amb prou feines n’he tornat a menjar des de llavors.
Algun cop havíem fet castanyes. Els avis les anaven a buscar per allà Amer, rera l’envasadora Fonter, on corre ara el carril bici i llavors era l’antiga via del carrilet d’Olot. Eren castanyes petites, i bastants quedaven un pèl dures i recremades.

Aquelles tardes de tardor i hivern van deixar de ser-ho quan vam créixer. Restaven fins ahir empolsegades en la meva memòria.

L’avi ja no hi és. Fa deu anys tingué un infart; es recuperà però es va anar apagant els tres anys següents. Les últimes setmanes perdé el nord.
Tinc una anècdota sobre ell: Un dia li vaig dir que el diumenge següent vindria amb una noia (ara és la meva esposa) a casa. “Mira, és de tal lloc, treballa d’això, té molts germans…” vaig donar-li quatre pinzellades sobre ella. Li va quedar. “Hola nena“, va dir quan li vaig presentar, “Què, ets de tal lloc? Treballes d’això? I sou molts a casa, no?”. Ho havia retingut tot.
El millor vingué quan marxàvem: “Adéu, nena. I a veure quan em feu besavi...”

L’àvia sempre s’ha queixat “L’any que ve no podrem fer mantegades, perquè ja no seré aquí”. I van…
Ara, pobreta, ja no pot bellugar-se tant com abans. Se l’ha d’acompanyar al lavabo, duu bolquers com una criatura… Però té el cap ben clar. Els besnéts són el que li alegra els dies.

No vé a compte, però us deixo un enllaç amb una cançó de Michael Card sobre l’Amor del Crucificat.