L’home tranquil

El Tsar feia temps que havia signat una pau amb el khan dels tàrtars, i teòricament vivien en pau. Però això no importava als habitants d’un poblat tàrtar situat a l’altra banda del riu. Periòdicament el travessaven i assaltaven les cases dels mercaders i cremaven les collites dels mugiks (pagesos). Els habitants del llogarret els aconseguien calmar de vegades tot pagant un tribut.

Un dia, però, els tàrtars embestiren amb força i no sols cremaren, saquejaren i segrestaren… També van profanar la petita esglèsia del llogarret. Indignats per la falta de respecte i ja tips de les ràtzies continuades, els vilatans es reuniren i enviaren un emissari a Moscou perquè demanés ajuda al Tsar.

Aquest, al seu plau de Moscou, escoltà la petició i envià el que cregué convenient: un plànol.

Tots s’ho miraren: els més vells preguntaven què era allò, els mercaders com es podria aconseguir i els mugiks quant temps els portaria fer-ho. Plens de dubtes, però, es decidiren a executar allò que havia en el plànol.

El treball els dugué dies, setmanes, mesos… Però amb paciència i coratge els vilatans ho aconseguiren, llavors no els calia més que esperar als tàrtars.

I la ocasió no va trigar a arribar: els tàrtars, incapaços de viure de la terra, paràsits d’altres pobles, van iniciar els preparatius per a una nova ràtzia sobre el nostre llogarret.
Aquest cop els habitants no van quedar-se de braços plegats. Tant sols divisar des del Kreml la gran foguera del campament tàrtar van preparar-se: les portes de la vella fortalesa s’obriren, i d’allà sorgí, empés per una bona colla de mugiks, un gran canó. Costà Déu i ajuda treure’l, així com carregar la bala. Tots ajudaren, s’ho jugaven tot.
A la fi, un cop carregada l’arma i encarada cap a l’objectiu un dels ancians, amb la benedicció del sacerdot, s’hi enfilà i encengué la metxa.

El tret fou atronador, encara es parla pels encontorns d’allò, i encertà al campament tàrtar, a la tenda del cap de l’horda. Rabiosos, els tàrtars es llançaren vers el poblet.
Com he explicat, un riu separava l’Imperi rus del territori bàrbar, i allà, a la riba, els mugiks esperaven amb llargues estaques l’atac de la cavalleria tàrtara… Fracassat el primer embat, els saquejadors van retirar-se.

Des de llavors i durant anys aquell llogarret visqué en pau i tranquil·litat, custodiat des del turonet pel canó, el canó del Tsar.

_______________________________________________________________________________

Aquest pobre relat intenta ser una paràbola dirigida a uns personatges molt concrets: els tàrtars. No dubtaré a “disparar” canonades si molesten el meu poblet. Paraula de mugik.