L’home tranquil

En un dels confins de l’Imperi rus, allà on l’estepa comença i sembla inabastable, es trobava un llogarret pacífic. Els seus habitants vivien del camp, i alguns del comerç, i sobre un turonet es trobava el Kreml, la petita fortalesa que els defensava, dominant l’estepa i el riu que creuava aquelles terres i que, alhora, feia de frontera amb les terres dels tàrtars.

L’emissari tornà entusiasmat. Reuní el consell de la vila i els mostrà el plànol.

abutere, Catilina, patientia nostra?

“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?” Amb aquesta frase comencen les Catilinàries (In Catilinam), un seguit de discursos de Ciceró al Senat romà en els que denunciava la conspiració encapçalada pel senador Catilina per fer-se amb el poder a la república.
Els discursos eren recollits per un dels seus esclaus, crec que d’orígen grec, mitjançant un codi d’escriptura que li permetia fer una transcripció gairebé exacta de totes les paraules del gran orador. Ciceró, al seu torn, concedí a aquest home el regla més preciós: la Llibertat.

Avui, com Ciceró, dic Quo usque tandem abutere, Josepha, patientia filiarum tuarum?

Deia Quim Curbet en un article al Diari de Girona de fa uns anys que prendre’s una tassa de cafè amb llet era símbol de multiculturalitat i globalització. I ho demostrava analitzant els diferents components: la tassa (crec que era dels fenicis), el sucre (orígens i procedència actuals), el cafè i la llet.
Al voltant del cafè hi ha un parell de llegendes. Una diu que un pastor etíop va descobrir la planta per casualitat, en observar que les cabres se li excitaven després de menjar-ne els brots. Sigui com sigui, el cert és que la planta ve de bastant a prop: la península aràbiga.

A Europa el cafè es va introduir per contacte amb les cultures islàmiques: al s. XVII s’obre el primer establiment dedicat a la infusió, a Venècia. Es parla molt bé de la forma de preparar el cafè que tenen per Itàlia: una companya de feina em va parlar un dia del ritual que comportava a Nàpols.
Quan els turcs van aixecar el setge de Viena el 1683, davant la imminent arribada de tropes poloneses comandades per Joan III Sobieski, van deixar enrera alguns sacs de cafè. Els vienesos no sabien què fer-ne, però algú (no sé el nom) va demanar-los. És de suposar que deuria conèixer la forma de fer la infusió, però la novetat fou que va afegir Sahne (crema de llet). D’aquí ve el cafè amb llet matinal.

I una tercera llegenda relacionada, indirectament amb el tema del que tracto: el croissant. Sabeu que també podríem parlar-ne de mitja lluna? No us heu fixat en la forma que té?
Ve del fet que durant el mateix setge de Viena el gremi de flequers advertí dels preparatius d’un assalt per part dels assetjadors turcs. Aquest fou refusat, i poc després els flequers elaboraven una pasta en forma de mitja lluna (emblema dels otomans) per menjar-se-la.
 

I és capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius: mentir, manipular, calumniar, tergiversar, insultar, falsificar, usurpar… Es recrea (el verb castellà regodear és més adient) en l’odi i la maldat, no veu la seva, només la dels altres (si és que en tenen). Ja ni els que l’envolten són dignes de llàstima, ben contaminats estan.
Sortosament cada dia està més sola: són molts els que l’han clissada i no la tracten.

Hem estat fora… Vam esgarrapar uns dies de vacances per carregar la bicicleta, omplir bosses i sortir corrents sota la pluja d’una tarda de dilluns vers l’oest.
L’endemà a mig matí marxava de Burgos en direcció León. Oui, mes amis, faig el Camí de Santiago. Era quelcom que en els meus temps de solter havia pensat, però mai realitzat. Finalment, ja casat i enmainadat m’hi vaig decidir, arrossegant meine Liebe amb mi.

Val a dir que el primer any fou de prova, a veure fins on arrivàbem:
     - Vinga, provarem un parell de dies: de Roncesvalles a Pamplona.- déiem el dia abans de començar.
     - Va, fem un dia més, fins Puente La Reina, allà s’ajunta el Camí Aragonès.- Un cop érem a la capital navarresa.
     - Estella és a prop, m’agradaria conèixer la capital històrica del Carlisme.- Comentava jo a la tercera jornada.
     - En Martirià (un parent de Banyoles que l’ha fet) ens va parlar de Los Arcos, ja és aquí, i a més ben planer…
     - Saps què? Que tant per tant arribem a Logroño i acabem per aquest any.

L’any següent (2007) ja fou directe: mínim 5 dies a peu de Logroño a Burgos. Persones que vam conèixer aquells dies ens les hem tornades a trobar ara.

I aquest any per els característiques del terreny i el temps de què disposàvem vaig tirar de bicicleta i ens vam ventilar en quatre jornades el que a peu trigues sis o set dies (38 km, 49 km, 55 km i 39 km.).
No es pot descriure, s’ha de viure.

Alguns el prenen com una carrera, altres com un recorregut turístico-cultural, uns tercers una via d’instrospecció… Nosaltres intentem comptar-nos entre aquests: el Camí és més interior que exterior, el paisatge t’acompanya.
Aquests dies, mentre pedalava pensava (o pregava, que ja és una altra forma) “On ets, Senyor? I Ell m’ho deia d’aquesta forma: en l’airet que sota aquest sol et refresca, en els núvols que te’l tapen, la pluja fina que t’assota la cara en ple tram de 17 km -de Carrión a Calzadilla de la Cueza- sense un arbre al voltant, en els ocellets que aixequen el vol quan passes prop dels seus nius, al marge del camí…
Perquè Déu no ens parla, ens xiuxiueja, i hem d’aprendre a escoltar-lo, i callar abans.  

A aquells parents que menyspreen o prenen a riure el fet que cada any ens hi anem jo els dic: No us voleu trobar amb vosaltres mateixos? No veieu què vanes i futils són les vides que portem?