Alemanya 1918-33
Abans d’ahir vaig escriure unes ratlles referents al període d’entreguerres a Alemanya i crec que hem d’ampliar la informació sobre el període, almenys una breu pinzellada.
Inicis de la República
L’estiu de 1918 es fa evident a l’Estat Major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, que la guerra està perduda: l’exèrcit no aconsegueix entrar a Paris i l’arribada de les tropes americanes reforça els Aliats. Progressivament es van perdent posicions.
D’altra banda, a la reraguarda, els anys de guerra han fet decaure la moral del país. L’exemple de Rússia, on les classes treballadores (això de treballadores s’ha de veure) han pres el poder agita els cercles obrers. Els cancellers són una joguina en mans de l’Estat Major; el káiser (un pobre home) no pinta res; al Reichstag els catòlics del Zentrum, els liberals progressistes i els socialdemòcrates reclamen un sistema parlamentari, mentre que al Landtag de Prússia es bloquegen els intents d’introduir un sistema electoral igualitari (és vigent en aquells moments un sistema classista, que divideix l’electorat prussià segons els ingressos).
Afegim a l’esfera internacional que els Aliats intueixen la derrota dels Centrals i endureixen les condicions en els contactes diplomàtics…
El mes de setembre comencen a caure els aliats del II Reich: esgotades, Bulgària i Turquia signen armisticis, i agitada pels nacionalismes interns Àustira-Hongria cau derrotada pels italians (que un any abans havien sigut apallissats a Caporetto) i sol·licita l’octubre la pau.
El novembre s’amotinen els mariners de la flota a Kiel, i la revolta s’estén pel país: els obrers surten als carrers, arengats per 2 socialistes: Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht.
Els generals pressionen i aconsegueixen l’abdicació del kaiser el 9 de novembre, però un diputat socialdemòcrata, Philip Scheidemann, s’avança a proclamar la República. Constituït un govern provisional sota la presidència del també socialdemòcrata Friedrich Ebert s’envien plenipotenciaris a negociar un armistici, signat a Compiègne el dia 11.
La Revolució s’estén pel Reich, són protagonistes per una banda els espartaquistes, socialistes radicals dirigits per Liebknecht i Luxemburg, d’una altra els cossos paramilitars de tendència nacionalista, i el govern teòricament presidit per socialistes, que durà a terme accions repressives.
En aquest context es realitzen eleccions a l’assemblea constituent. Tres partits són els vencedors: l’SPD (socialdemòcrates), el Zentrum i el DDP (progressistes). Aquests grups formaran l’anomenada coalició de Weimar.
La República de Weimar
Weimar és una petita ciutat de la regió de Turíngia, capital històrica d’un petit ducat i famosa per la cultura dels seus prínceps (Goethe en fou conseller). Degut als disturbis i enfrontaments a Berlin l’assemblea constituent traslladarà les seves deliberacions a aquesta població. D’aquí sorgirà una constitució avançada per l’època, que inspiraria la republicana espanyola de 1931.
Els bons desitjos no arreglen la situació: la Conferència de París entre els vencedors de la Gran Guerra imposa una pau humiliant a Alemanya (pèrdua de territoris, compensacions milionàries, desmilitarització de regions, reducció de l’exèrcit, internacionalització de vies navegables, atribució de la culpabilitat de guerra…). El Tractat de Versalles serà refusat unànimement pels alemanys, i aquest refús s’estendrà a la concepció de la república, alimentada pels grups antirrepublicans.
Sistema de partits
un esquema breu dels principals partits del període 1918-33 és el següent:
SPD: el partit socialdemòcrata, sofrirà al primers anys la sagnia dels espartaquistes per després mantenir una tendència estable a la baixa.
Zentrum: el partit catòlic, gens amic de les esquerres anirà tombant progressivament cap a la dreta, malgrat participar a diversos governs amb SPD. Junta amb el bessó bavarès (el BVP) mantindrà una representació estable.
DDP: hereu de l’antic Fortschrittspartei o P. progressista, anirà perdent pes durant tot el període.
DVP: hereu dels antics nacionals liberals, inicialment no accepta la república, però la figura de Gustav Stresseman el vincularà al règim. A la mort d’aquest anirà esllanguint com el seu germanet progressista.
DNVP: format pels antics partits conservadors i de caràcter nacionalista i antirrepublicà, tot i això formarà part dels governs dels anys 20. El seu últim líder, Hugenberg, el farà evolucionar a la dreta, fins a l’aliança amb el puixant NSDAP (l’abraçada de l’òs).
USPD/KPD: l’un hereu dels espartaquistes, l’altre comunista que fagocita el primer. Clarament antirrepublicans i allunyats del poder.
NSDAP: el partidet de Hitler, sols adquirirà importància en els moments de greu crisi econòmica (1922/23 i 1931/33) com els seus oponents comunistes.
Continuaran uns anys de relativa pau entre 1923 i 1932.Però la crisi derivada del crac del 29 influirà en la formació de governs de caràcter més autoritari, com el del general v. Schleicher i v. Papen. La crisi alhora duu al creixement dels partits antisistema. L’evolució més clara és la dels nazis, però també a l’altre extrem de l’arc els comunistes del KPD creixeran en suport.
Ca desmentir un mite sobre el nazisme: si bé té els seus orígens a Baviera, a Munic, el més votat allà sempre serà el BVP (Bayerische Volkspartei), formació associada al Zentrum catòlic.
Finalment, la dreta, confiant en que seria una titella en les seves mans i dividida internament, permeté que el president Hindenburg (sí, el mateix que havia dirigit l’Estat Major durant la Guerra, des de 1925 president del Reich) nomenés l’apàtrida Hitler canceller.
