L’home tranquil

Diumenge ens van regalar un piló de prunes. Ja n’hem donat algunes a parents i coneguts, però queda un bon grapat. Solucions? Una pot ser fer-ne melmelada: pelem i despinyolem la fruita, la pesem i hi afegim entre una quarta part i una meitat del pes en sucre (depén de com volguem de dolça la melmelada); bullim tot amb un raig d’aigua fins que quedi tot fos, i ho posem en pots prèviament esterilitzats.

Parlem d’una generació nascuda entre els vint i els trenta, els nostres avis, que visqueren els horrors de la guerra, la misèria de postguerra i tiraren endavant. Vaja si tiraren endavant! El meu avi va muntar una impremta a casa seva i vint anys després se la vendre (ara aquesta impremta és una de les empreses d’arts gràfiques més destacades de la província) a un dels treballadors. L’àvia, que va passar una infància dura allà a Llançà té bona part del mèrit. M’agradaria haver-ne sentit un elogi per part de l’avi.

La durada de la partitura és d’uns 15 minuts com a molt, i de cares als nens pot ser instructiu perquè els diferents instruments es van afegint poc a poc. El tema, simple, ja és introduït pel piano després d’uns compassos introductoris de caràcter virtuosístic.
Passats uns minuts entra la flauta, mentre el piano repeteix els acords, després l’oboè. Seguidament un duet entre fagot i clarinet, el primer sorneguer i picat, el segon lligant dolçament les notes (Apunt: crec que és amb Beethoven que el clarinet queda incorporat definitvament a l’orquestra). Les cordes solistes (2 violins, viola i violoncel) repeteixen el tema un altre cop per a continuació, amb uns cops d’arc ben donats donar pas a tota la corda, i l’orquestra en plenitud, amb aquella força tant beethoveniana.
Entrem ara en un diàleg apassionat entre el piano i la resta d’instruments, donant-se la rèplica l’un amb els altres. Després d’un passatge intens el piano torna a introduir-nos els solistes vocals (2 sopranos, 2 tenors, 1 contralt i 1 baix) que acompanyats suaument pel piano entonen el seu cant “Schmeichelnd hold und lieblich klingen unsers Lebens Harmonien…”, primer les senyores i després els 2 tenors i l’Home.
…I a continuació el cor “grosses dass, ins Herz gedrungen, blüht dann neu und schön empor, hat ein Gesit sich aufgeschwungen halt ihm stets ein Geisterchor…”.

Hem estat uns dies fora, a un poblet perdut d’Occitània, Tarn o Midi, com ho volguem dir, i quan hi ets no pots més que experimentar un sentiment de gelosia envers la seva forma de viure.
Assistírem a una missa a l’abadia d’En Calcat, fundada fa poc menys de cent vint anys. Una seixantena de monjos, la meitat joves, famílies amb fills petits que assistien a la missa (i parlem d’una missa concorreguda), una llibreria religiosa, situada a la sortida del monestir, curulla de literatura espiritual (em vaig quedar amb les ganes de comprar alguna cosa de Charles de Foucauld, però considero que no tinc prou nivell de francès per llegir i capir tot correctament) i religiosa per a totes les edats.