Des de la llotja: Tannhäuser
Una afecció a la gola impossiblità que el tenor Robert Gambill fes el paper principal i en el seu lloc debutès Frank van Aken, que l’estiu passat ja interpretà el rol al Festival de Bayreuth. Complí, i tractant-se d’un Wagner és molt.
Especialment aplaudit fou el duet amb Elisabeth de l’acte II, així com són de destacar les intervencions del cor. Ovacions per a Wolfram (Eiche) i Hermann (Tilli), dos secundaris que en les seves intervencions donaven caràcter a la representació. L’orquestra brillà en el segon acte, però en la resta un pèl fluixeta.
La posada en escena ha estat criticada pels puristes: aquí Tannhäuser és un pintor i Venus la seva model; els companys són igualment artistes i Hermann no és el príncep de Turíngia, sinò el propietari d’una galeria d’art; Els pelegrins no van vestits com a tal, sinó que porten les teles per pintar; no hi ha el bàcul papal que floreixi, sinó un pinzell… I no s’obren les portes del cel per acollir l’ànima finalment redimida del protagonista, sinó una sala de museu on el quadre que aquest pinta (i que el públic mai arriba a veure) serà exposat junt amb obres de Renoir, Picasso, Velázquez , Botticelli… Amb totes les reserves crec que l’escenògraf encara ho ha encertat.
