L’home tranquil

Al tercer dia de ser-hi Hr. Marschick, el nostre hoste, ens comentà si volíem anar amb ells i els hostes holandesos als cellers de la zona (ens trobàvem en una regió agrícola on un dels principals conreus és la vinya). Ho explicaré millor: aquests cellers -allà en diuen heuriger- estan excavats en la terra, situats en el mateix carrer, i les famílies que encara es dediquen al conreu i el·laboració de vi els obren durant l’any, servint vi i alguna cosa de menjar. Es tornen cada mes i mig o 2 mesos per obrir durant quinze dies, i disposen al carrer taules i bancs.

Meine Liebe va confondre amb formatge ratllat el que realiment era rave picant, a veure qui ho supera!
I per acabar, aprofitant l’avinentesa que eren amics, ens conviden a l’interior del celler i ens fan una degustació in situ. El que vaig trobar interessant era el vi de gel (Eiswein), el·laborat amb raïm recollit quan la temperatura és inferior als 0ºC i la fruita està, doncs, gelada.

Aquesta última resposta fou fa 10 dies. Potser la definitiva. Dijous, en no tenir notícies del subjecte vaig saltar-me tota la jerarquia possible i vaig escriure directament el regidor responsable exposant-li el tema, eren les 17:30. A les 17:40 rebo una trucada, el regidor en persona demanant que li expliquès el tema. Això és rapidesa!
L’endemà a migdia nova trucada, d’un senyor de la Brigada per parlar-ne i indicar-li la parcel·la. Un cop acabem em diu: dilluns si no plou t’ho instal·lem.

Increïble el tap que pot fer un senyor tècnic! Genial la resposta del regidor! Això també vol dir proximitat.

Una afecció a la gola impossiblità que el tenor Robert Gambill fes el paper principal i en el seu lloc debutès Frank van Aken, que l’estiu passat ja interpretà el rol al Festival de Bayreuth. Complí, i tractant-se d’un Wagner és molt.
Especialment aplaudit fou el duet amb Elisabeth de l’acte II, així com són de destacar les intervencions del cor. Ovacions per a Wolfram (Eiche) i Hermann (Tilli), dos secundaris que en les seves intervencions donaven caràcter a la representació. L’orquestra brillà en el segon acte, però en la resta un pèl fluixeta.
La posada en escena ha estat criticada pels puristes: aquí Tannhäuser és un pintor i Venus la seva model; els companys són igualment artistes i Hermann no és el príncep de Turíngia, sinò el propietari d’una galeria d’art; Els pelegrins no van vestits com a tal, sinó que porten les teles per pintar; no hi ha el bàcul papal que floreixi, sinó un pinzell… I no s’obren les portes del cel per acollir l’ànima finalment redimida del protagonista, sinó una sala de museu on el quadre que aquest pinta (i que el públic mai arriba a veure) serà exposat junt amb obres de Renoir, Picasso, Velázquez , Botticelli… Amb totes les reserves crec que l’escenògraf encara ho ha encertat.