L’home tranquil

L’altra tradició és relacionada amb l’endemà: el Concert de Cap d’Any (Neujahrskonzert) que es transmet des de la Goldensaal (Sala daurada) de l’edifici de la Musikverein, a uns metres de la Staatsoper. L’intèrpret és la mateixa orquestra que la nit abans ha tocat Die Fledermaus, la Filharmònica de Viena, amb un director -estrella convidat. Durant anys fou Willi Boskovsky, després han desfilat Lorin Maazel, Zubin Metha, Herbert von Karajan, Claudio Abbado, Carlos Kleiber, Nikolaus Harnoncourt, Seiji Ozawa…
(Per cert, fins fa pocs anys la Wiener Philharmoniker tenia vetat l’ingrès a les dones, ara ja n’hi ha alguna)

La tradició ve de 1939… Fins aquí no diria ningú res si no cau en què Àustria ja era ocupada des del 12 de març de 1938 pel III Reich (davant el vergonyant silenci de les potències occidentals!). El concert d’any nou era una forma de distreure la població vienesa de l’ocupació (el mateix Hitler, un austríac apàtrida, escoltava sovint l’opereta vienesa La vidua alegre).

Els austríacs després de la guerra van voler desmarcar-se d’Alemanya i potenciarien durant els anys 50 els records de l’època gloriosa d’existència de l’Imperi, amb les pel·lícules ensucrades de Sissi/Romy Schneider i els Concerts d’Any Nou amb temes de la família Strauss.

Però el que més m’agrada és el final del concert: tothom acompanya amb aplaudiments la Radetzkymarsch. Si sabessin la història! Radetzky era el mariscal, d’orígen txec, que durant la revolució de 1848 va esclafar la revolta de les províncies italianes i derrotà els piamontesos.
El seu nom quedà unit a la contrarrevolució, Joseph Roth ja escriu que “la marxa Radetzky és la Marsellesa del conservadurisme”.
Per això ric molt en veure tota aquesta gent fer-ho. Hahaha!

Però l’oposició conservadora s’organitza des de Viena o Széged, creant milícies pròpies i col·laborant amb els romanesos, que finalment (juliol-agost 1919) inicien una ofensiva a l’est i acaben entrant a Budapest. L’arxiduc Josep, antic palatí d’Hongria (representant personal de l’emperador) intenta prendre el poder i nomena un govern. Retirats els romanesos s’instaura un nou gabinet conservador, on l’home fort és l’almirall Miklós Horthy von Nagybánya. Aquest aconseguirà ser nomenat regent al cap de poc (1920), en nom d’una Monarquia pressumptament restaurada, però impedirà a Carles IV el retorn a Hongria dues vegades (1921 i 1922).

Consolidat al poder Horthy serà el representant de la vella aristocràcia i garant de la conservació dels seus privilegis. Es reconeixerà el sufragi universal masculí, però el vot secret quedarà reduït a les grans ciutats; durant els primers anys del seu mandat es promulgaran les primeres lleis antisemites, aplicant un sistema de numerus clausus. Es signarà, obligats pel Aliats, el Tractat de Trianon però es perseguirà la seva revisió tot seguit…
Finalment, a finals dels trenta, el país caurà en l’òrbita de l’Alemanya nazi (l’únic estat que empararà la reversió de part del territori eslovac el 1938, rutè el 1939, romanès el 1940 i ioguslau el 1941).

L’ascens del nazisme i la Segona Guerra Mundial enverinaren la relació de la població d’arrels alemanyes amb les veïnes. Prova d’això és l’expulsió durant la postguerra de milions de persones de territoris com Bohèmia i Moràvia (els sudets), Polònia (presents a les regions de Pomerània, Silèsia i Mazòvia), la Unió Soviètica (que s’apoderà de Prússia a més de tenir a les ribes del Volga una important població producte de les crides del segle XVIII). Avui en dia les minories germanòfones en aquests països són ínfimes.