Wednesday, October 31, 2007

Cyrano

Avui estava recordant una obra de teatre que amb prou feines té cent deu anys. És l’única obra que avui en dia es coneix del seu autor, Edmond Rostand. Fins i tot podem dir que existeix per sí sola.
Estructurada en 5 actes, en versos alexandrins, amb un fons històric (el s. XVII francès) i amb personatges històrics ells mateixos (Cyrano de Bergerac era, efectivament, un guerrer, filòsof i poeta; es menciona a D’Artagnan, un capità de mosqueters, per no parlar de les mencions a Richelieu com a mecenes…), la versió traduïda i adaptada per Bru de Sala i representada per Josep Maria Flotats van contribuir enormement a la seva popularització al nostre país a mitjans dels anys 80.
Posteriorment la pel·lícula dirigida per Jean-Paul Rappeneau i protagonitzada per Gerard Depardieu ens van acostar més l’obra de Rostand.


“Llanço amb encant la paperina,
ja procedeixo a l’abandó
de la gran capa que em fascina,
i desenvaino reptador,
elegant com Pantaleó
i àgil com l’home més ardit.
Us faig saber, volgut senyor,
que al darrer vers sereu ferit (…)”

En l’obra Cyrano es mor per l’amor de la seva cosina Rosaura, però aquesta no el correspon: està enamorada del bell Cristià, que no té ni idea de parlar i al qui ha d’ajudar el mateix Cyrano a aconseguir l’amor de la cosina, passant per damunt de les pretensions del nebot de Richelieu i de qui faci falta…

Els versos anteriors els tinc grabats a foc al meu cap des dels 16 anys. Pertanyen a l’escena (de l’Acte I) en què un pretenent de Rosaura, un noble pressumptuós, insulta Cyrano fent referència al seu nas (motiu de tots els seus complexes i que li fa perdre els estreps). Aquest respon que podria haver estat més irònic, fa una llarga disertació sobre les enginyoses formes per haver-ho dit (“El monument a quina hora es visita?”) i el repta a duel mentre ell alhora composarà un poema referit a aquest fet i, tal com diu al final
“Al darrer vers, esteu ferit”.


Els psicòlegs han identificat amb el personatge de Cyrano un tipus d’afecte amoròs: el d’aquelles persones que, enamorades d’algú, pretenen que un tercer aconsegueixi l’afecte pel que haurien de lluitar. La simpatia que puguem tenir pel mosqueter poeta no entra aquí, més aviat hem de tenir llàstima perquè hagi persones sense capacitat de lluitar per allò que realment volen.

Posted by L'home tranquil at 18:19:51 | Permalink | No Comments »

Tuesday, October 23, 2007

“Mentes calenturientas”

De tant en tant convé donar un cop d’ull al diccionari. Avui he buscat una paraula que feia temps m’intrigava: “calenturienta“. La RAE dóna les següents accepcions:


1. adj. Propio de la calentura.

2. adj. Que tiene calentura. Apl. a pers., u. t. c. s.

3. adj. Que se excita sexualmente con facilidad.

4. adj. Exaltado, desbordante. Mente, imaginación calenturienta


Confesso que més aviat l’havia relacionada sempre amb la tercera accepció: sempre he sentit algun capellà tremendista, fins i tot m’atreviria a donar-ne el nom (però la Llei 15/1999 i la discreció m’ho aconsellen, he,he…). El cert és que la paraula de la que procedeix, calentura, també vol dir, vulgarment, excitació sexual. A part de que en alguns països llatinoamericans és sinònim d’enuig o ira, per tant una persona calenturienta a Veneçuela serà algú que està més que empipat, sinó més aviat mosquejat o cabrejat.

Però jo no volia parlar de la 3ª accepció, sinó de la 4rta. Una ment calenturienta és també la ment d’algú que no pensa: barrina; d’algú que es fa les seves cabòries i el pitjor de tot és que aquestes cabòries prenguin forma agressiva i es projectin cap a l’exterior, cap als altres. Una ment recargolada, aquest és el mot.

Imaginem un senyor que no té res a fer (sí, sí, RES A FER perquè aquesta característica és dels que tenen una ment així, primer són ociosos). No s’entreté, no es dedica a una activitat concreta, ni a conrear un hortet, ni a la lectura, ni a treballar de picapedrer… Vegeta dia i nit al seu sofà perquè no té vida social…
La seva esposa marxa cada dia a les 9′00 i torna a les 13′00 a la botiga on treballa. Bé això és el que ella diu, perquè a la ment de l’ociòs nia la serp del malpensament. Un dia la serp posa un ou i aquest, escalfat pel recargolament (la calentura) es trenca i apareix una serp més gran encara, amb una gana insaciable, i va alimentant-se dels pensaments raonables de l’ociòs ben ràpidament.
Aviat l’ociòs ja no creu que la seva esposa, la dona amb la que ha compartit la vida, vagi a treballar a la botiga on fa 20 anys… Li és infidel, la molt p… Cinc dies després ja fa d’això últim… “Sí, segur, segur” pensa aquest pobre desgraciat, incapaç de saber que el seu únic mal és la ment ociosa i recargolada que té.
Deixem el final obert… ¿Però veiem com aquesta persona es fa mal a si mateixa i pot arribar a fer-ne als demés?

Guardeu-vos, doncs, de gent amb ments recargolades! Potser valdrà més ensinistrar-los per jugar a escacs, però no a tractar amb la gent. Millor els envieu a picar pedra o llaurar camps!

Posted by L'home tranquil at 00:17:06 | Permalink | No Comments »

Thursday, October 11, 2007

Saber parlar, i saber callar

En un escrit de fa uns dies vaig deixar la meva opinió en referència a aquesta malaltia crònica del nostre entorn, la “parlitis” o mania de llargar per la boca qualsevol cosa per quedar com els savis de la conversa i anihilar verbalment el contrari.

Hi ha una frase de Wittgenstein que m’agrada molt, en sí m’ha agradat de sempre. Pertany al seu Tractatus logico-philosophicus, l’obra que escrigué mentre era a les trinxeres, durant la Gran Guerra. És la culminació de tota l’obra, la frase de conclusió:

7.- D’allò que no es pugui parlar s’ha de callar (“Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen“).

També hi ha aquella altra, que la complementa:

5.6.- Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món (“Die Grenzen meiner Sprache bedeuten die Grenzen meiner Welt“)

El silenci, el gran valor del silenci, hauria d’entendre’s com l’expressió de la ignorància, o del reconeixement de la nostra modèstia. I tots ens hauríem d’aplicar les dues frases citades anteriorment. Potser d’aquest silenci es podria treure profit estudiant realment aquells conceptes que escopim per la boca.

Qui sàpiga de què estic tractant ja m’entén.

Posted by L'home tranquil at 17:30:06 | Permalink | No Comments »

Wednesday, October 3, 2007

Préssecs al vi

Aprofitant que de cop i volta han madurat els fruits d’un parell de presseguers que teníem i tement que s’ens facin malbé abans d’hora, hem fet aquesta senzilla recepta:

Ingredients: prèssecs (1 o 2 per cap), sucre, vi, 4-5 claus d’olor, un canó de canyella i pela de llimona.

Preparació: pelem els prèssecs i els posem en una cassola junt amb els claus, la canyella, la pela de llimona i un parell de cullerades de sucre per fruit. Ho cobrim amb vi i ho posem a foc lent, remenant de tant en tant, deixant que es confiti . De mica en mica els prèssecs absorviran el vi i deixaran anar sucre, produint-se una bonica simbiosi. 

El vi acompanyarà el prèssec, però si en sobra sempres es pot prendre a part, com el Glühwein que en terres centreeuropees es pren per Advent. 

Que vagi de gust!

Posted by L'home tranquil at 11:35:58 | Permalink | No Comments »