L’home tranquil

No en sabem. No tenim idea de moltes coses de les que parlem, però ens les donem de savis i xerrem, o més ben dit monologuem davant els altres. Vomitem paraules per la boca per donar-nos-les de llestos, per pura vanitat personal, quan en realitat som uns grandíssims ignorants.

De Sòcrates ens ha quedat la frase “Només sé, que no sé res”, una gran declaració de principis: confessar la petitesa del “jo” davant el TOT, la pròpia ignorància. A partir d’aquí comença tota la teoria cognitiva de la filosofia occidental. Evitaré fer un llistat que seria més per pedanteria pròpia que per divulgació.

L’expressió del coneixement envers els altres és molts cops mitjançant el llenguatge oral, la paraula. I nosaltres, com a bons llatins (i mediterranis) apreciem molt el seu so, sobretot quan és el nostre. Així comencen les grans discussions, quan dues o més persones volen demostrar-se les unes a les altres que saben molt, més que el seu interlocutor (o hauríem de dir “potencial oient” o “públic”). I com que resulta que el de davant també ho vol comencen aquí les discussions, l’alçar la veu, l’interrompre el contrari (perquè fa estona que la conversa s’ha transformat en un torneig), els gestos bruscs.

Bla ,bla ,bla…

No sé si és pel tipus de llengua que tenim i la seva estructura gramatical, però recordo que algú va fer-me la comparació amb una llengua centroeuropea: “Fixa’t que els debats i discussions són més tranquils, perquè el verb el diuen al final de cada frase subordinada”

Quan parlem de Versalles (Versailles) ens ve al cap el majestuós palau fet construir prop de Paris per Lluís XIV, símbol de l’absolutisme reial. Però desconeix la majoria que en realitat es tracta d’un complex de palaus on destaca, és clar, el que li dona nom. Una mica més enllà dels jardins es troben els palaus del Trianon, llocs de repós dels propis monarques quan estaven tips de l’etiqueta palatina.

Des de la caiguda de l’Antic Règim Versalles ha pres protagonisme a la història francesa pocs cops: el 18 de gener de 1871 els prussians victoriosos proclamen el seu rei, Guillem I, emperador alemany gràcies a Bismarck. Poc més tard el govern republicà de Thiers s’hi refugia davant la revolta de la Comuna de Paris. Quaranta-vuit anys més tard és l’escenari de la revanche francesa sobre Alemanya i els seus aliats: al gran palau es signa el tractat, el Diktat, però s’obliden els altres tractats signats i que són tant o més trascendentals. Avui repassaré un que conec bé: el Tractat de Trianon.

Observem quines són les parts:

D’una banda el regne d’Hongria (Magyar királyság), que a més d’una derrota ha patit la proclamació d’una república (novembre 1918), un govern soviètic dirigit per Béla Kun (març-agost 1919), la invasió romanesa (estiu 1919), l’acció de grups contrarrevolucionaris (des de la primavera de 1919) i la instauració d’un govern de dreta (setembre 1919) i una regència que no permet el reton del rei, l’emperador Carles.

D’altra els Aliats. Els principals són prou coneguts: Regne Unit, els Estats Units, la República francesa (no oblidem que Rússia, dominada pels soviètics, està totalment aïllada i, a més, embrancada en una guerra civil) i una sèrie d’aliats menors entre els quals destacarem Itàlia (antiga aliada d’Alemanya i l’Imperi austro-hongarès que el 1915 traeix aquest pacte), Sèrbia (causant del conflicte mundial), Romania (un altre estat que temporalment havia signat un tractat de pau amb els Imperis centrals en quedar gairebé ocupat per aquests) i Txecoslovàquia (nou estat sorgit de l’acció propagandística del seu primer president T.G. Massaryk i de la unió dels territoris eslovacs amb les províncies txeques; curiosament se’l tracta com a beligerant al cantó dels aliats quan milers dels seus habitants lluitaren sense problemes a l’exèrcit imperial) .

No entraré en detalls, ja hi ha literatura publicada, malhauradament no en llengües ibériques sinó en anglès; a grans trets l’antic regne hongarès perd dos terços del seu territori i un terç de la població en favor dels següents països:

- Itàlia, rep la ciutat de Fiume (actual Rijeka) i els seus voltants.

- Txecoslovàquia, obté els territoris poblats per eslovacs, una llarga franja al sud dels Càrpats, i els ucraïnesos o rutens. A més d’aquestes zones étnicament homogènies aconsegueix territoris mixtos i, el que és més important, accès al riu Danubi, just el tram entre Wien i Budapest.

- Romania es queda, perquè no hi ha paraula més clara per definir-ho, tota la Transilvània, encara que hi hagi enclavaments magiars ancestrals (els szekély o defensors de la frontera, hongaresos i calvinistes) o descendents de colons alemanys.

- Sèrbia sotmet a una unió centralitzada a Croàcia (que sota l’Imperi havia mantingut un Sabor o parlament propi enfront el de Budapest) i ocupa així mateix la regió del Banat (actual Vojvodina).

La partició comportarà la separació familiar o l’emigració i el fustigament de la població magiar pels nous estats ocupants. L’autonomia promesa segons els principis dels 14 punts del president Wilson, mai serà aplicada.

A tot això la situació a Hongria serà d’oposició constant a Trianon (a l’escola hi han lemes com “Nem! Nem! Soha!”/No! No! Mai!) i quan la situació internacional es desestabilitzi als anys trenta en aparèixer en escena el règim nazi els successius governs no dubtaran en cercar l’aliança amb aquests per recuperar part dels territoris perduts (aconseguit durant el període 1938-1941).

Continuaré el tema algun dia…

Un altre cop em poso a gargotejar mots sobre el teclat. Han estat dues setmanes de silenci, mentre recorríem camins per La Rioja i Castella i costes guipúscoanes. Uns dies de tranquilitat, de família (en el sentit més nuclear del terme), de descobriment, de coneixement de gent amb altres orígens i altres formes de pensar (i això sempre és bo), de furgar en llibres antics, d’allunyament de maldecaps… Uns dies de pau, els justos per prendre forces i intentar menjar-se el món aquest curs.

I què em quedo dels dies passats? L’alegria de trobar-se algú especial mentre es fa Camí, la senzillesa d’un àpat, el retrobar-se enmig de Burgos amb algú que fa temps que no trobes, el veure com tots ens fem grans, la lectura ràpida de llibres sense índex per intentar trobar aquella referència per la qual sospires (i a vegades la trobes, i altres no).   I… per què no ho dic? La sopa d’all castellana, el pinxo de xampinyons tastat a Logroño, la morcilla de Burgos, les costelletes de xai, el txakolí i un bon tall d’Idiazábal!

Faré uns dies de vacances, així que he de finalitzar la sèrie…

Finalitzàrem l’anterior entrega fent referència a la Settlement Act de 1701, la prohibició de l’accès al tro als prínceps que professessin el catolicisme o contraguessin matrimoni amb catòlics. Com déiem d’aquesta manera quedava apartada la línea masculina de successió personificada pel príncep Jaume (fill del destronat Jaume II) i els seus descendents en favor d’uns cosins emparentats amb els prínceps alemanys de Hannover, els Brünswick-Lüneburg.

Óbviament Jaume Estuart (o Stewart) no acceptà aquest fet i tractà diversos cops d’ocupar el tro, encara que fos el d’Escòcia -obligada per la Act of Union de 1707 a tenir un parlament compartit amb Anglaterra-. Els seus partidaris foren coneguts com a jacobites. Però les revoltes i guerres jacobites no tenen caràcter religiós i no entren en el tema que tractem ara.

La Santa Seu reconeixeria l’Anglaterra dels Hannover a mitjans del segle XVIII, i sols a partir de 1778 es permetria als catòlics posseir terres i heretar-les. Mentrestant els fidels a Roma havien viscut com a ciutadans de segona, sense possibilitat de votar, ni de tenir escoles pròpies, sospitosos de jacobitisme. No pensem, però, que fos una decisió consensuada: l’aprovació d’aquesta primera llei d’emancipació (bastant limitada, per cert) generà respostes violentes des de sectors protestants radicals. Una segona llei el 1791 permetria l’existència legal de capelles i escoles (tot i que moltes eren prèviament clandestines), així com l’exercici de certs drets civils i l’accès a determinades professions de caràcter públic.

El Parlament, però, és vedat.

Les mesures anteriors, fruit de l’esperit il·lustrat del s.XVIII, no tenen continuïtat. La unió constitucional d’Irlanda, territori de població catòlica dominat per una élit protestant, el 1801, feia pensar en una emancipació final que s’anirà demorant una trentena d’anys. Serà, però, Irlanda el puntal d’aquesta. 

Daniel O’Connell, líder de l’associació catòlica irlandesa, aconseguí en una elecció parcial el 1828 posar en evidència el caduc sistema electoral britànic en ser elegit diputat a la Cambra dels Comuns. La impossibilitat legal d’ocupar l’escó per professar el catolicisme dugué a una segona elecció que tornà a guanyar. El govern britànic, presidit pel duc de Wellington hagué de cedir i fer aprovar llavors l’Acta d’Emancipació de 1829 per permetre que O’Connell, i amb ell altres catòlics que fossin elegits, segués al Parlament.  

La resta del segle XIX és testimoni de l’endegament d’una església catòlica anglesa: l’inmigració irlandesa és un estímul per al restabliment de seus episcopals a Anglaterra, diferents de les existents anglicanes. Paral·lelament sorgeix un grup d’intel·lectuals anglesos que es convertiran al catolicisme. El més important dels quals és John Henry Newman, que arribaria a cardenal, sense oblidar a Gilbert Keith Chesterton i autors posteriors com J.R.R. Tolkien i Graham Greene.

Actualment el Catolicisme anglès continua rebent força dels inmigrants (aquest cop són els catòlics polonesos que s’estableixen al Regne Unit) i, per altra banda, persones o parròquies d’orígens anglicans que es posen sota l’obediència romana degut a una sèrie de circumstàncies (tant de caràcter individual com de deriva de la confessió original). Si bé es calcula el seu nombre en uns quatre milions de persones la pràctica és percentualment més alta que la de l’Església d’Anglaterra. Gairebé tres-cents anys de silenci forçat han atorgat més vitalitat que a altres llocs.