L’home tranquil

En un escrit anterior vaig fer un resum de l’actitud de l’Estat modern anglès (personificat pels seus monarques) envers el Catolicisme durant el s. XVI. Avui continuaré el recorregut pel segle XVII, centrant-me també en l’actitud dels Estuard/Stewart (cadascú que l’escrigui com vulgui) cap al Papisme, nom despectiu del catolicisme romà.

Elisabet I mor el 1603 sense successió directa (ni es va casar) i, per atzars dinàstics, la corona va a raure al fill d’una dels seus adversaris (Maria d’Escòcia, executada anys abans): Jaume VI d’Escòcia. Pocs anys després es descobreix un complot (Complot de la pòlvora) per fer volar el parlament el dia de la seva obertura i instaurar un nou monarca, planejat per un grup de catòlics encapçalat per Guy Fawkes.

Foren els matrimonis dels diferents monarques (Carles I, Carles II i Jaume II) amb princeses catòliques (una francesa, una portuguesa i una italiana, respectivament) el que provocà disgust entre les classes dirigents protestants. Àdhuc en el cas de Carles I i el seu enfrontament amb el Parlament els súbdits catòlics foren favorables al rei. Per reacció el Protectorat de Cromwell no hi mostrà tolerància. Amb la Restauració de Carles II (1660-85) s’opta pel pragmatisme i es dicten mesures que, complementant la legislació d’Elisabet I, comporten la marginació dels fidels a Roma de la vida pública. Tot i això les acusacions contra catòlics prominents (com la mateixa reina) com a conspiradors papistes no evitarà onades d’anticatolicisme.

Jaume II (1685-88), germà i successor de Carles II, és per als elements dominants una clara amenaça: convers al Catolicisme i amb actuacions de caire autoritari, els protestants fixaran la seva mirada sobre les seves filles, Maria, educada en l’anglicanisme i casada amb l’holandès Guillem d’Orange, i Anna.

El naixement d’un hereu mascle precipitarà la deposició del monarca pel Parlament, irònicament anomenada la Revolució Gloriosa. La resistència que Jaume II plantejarà a Irlanda serà tràgica per a l’illa: la derrota al Boyne (1690) comporta l’establiment d’aristocràcia protestant i la condemna a l’empobriment de la majoria d’irlandesos, reduïts als treballs agrícoles com a jornalers. Avui en dia cap irlandès assenyat posa al seu fill el nom de Guillem (William) perquè era el d’Orange qui liderava les tropes angleses.

Instaurats conjuntament Maria II i el seu marit, Guillem d’Orange, el furor per evitar que la branca papista dels Estuard (el jove Jaume, exiliat) de la successió davant l’esterilitat de la Reina i de la seva successora (Anna) duu a l’aprovació de la Settlement Act (Acta d’establiment) el 1701, per la qual els catòlics són exclosos de la successió a la corona anglesa, o aquells possibles hereus que contreguin matrimoni amb un fidel catòlic. Aquesta llei encara és vigent. 

L’home tranquil no s’ha anat de vacances, però està mandrós i amb poques ganes d’escriure. Veig també que ningú durant els últims set dies s’ha apropat a aquesta plana i constato que els lectors deuen estar de vacances, mandrosos o (esperem que no) no troben interessant la bitàcora.  Per no perdre el costum d’escriure deixaré unes ratlles sobre una qüestió que surt de tant en tant: la relació entre Anglaterra i el Catolicisme.

Es conegut pel gran públic que la “pèrdua” d’Anglaterra per a Roma es deu al seu rei Enric VIII i al desig de separar-se de la seva primera esposa, Caterina d’Aragó (filla menor dels Reis Catòlics). En el pensament del rei anglès, i en el subconscient col·lectiu del seu poble, pesava el record de les guerres civils del segle anterior -conegudes amb el nom de Guerra de les Dues Roses- per la successió al tron que havien dut a la devastació i debilitament del país. És tot just amb Enric VII, pare d’aquell, quan s’inicia un període de pau.

També hem de pensar en la concepció de la dona vigent fins fa pocs anys: un ésser dèbil i manipulable, sotmesa a l’autoritat paterna si era soltera i a la del marit un cop casada. Del matrimoni del rei sols havia sobreviscut una filla, Maria, i en l’ànim del rei i de la seva cort pesaria el temor a un matrimoni amb un príncep estranger que decantés el país cap a l’òrbita d’una potència estrangera.

L’Esglèsia catòlica, com a tota Europa occidental, tenia un nombre considerable de possessions que estaven fora del “mercat”, per dir-ho amb termes moderns, entre elles molta terra. Si fins al segle XVI no s’havia tocat el tema de les possessions eclesiàstiques, la posició que al continent va adoptar la petita noblesa alemanya (afavorir la Reforma per prendre les terres de l’Esglèsia), devia pesar en el subconscient de les classes altes angleses. Unim a això la situació i actuacions del clergat, generals a tota Europa, i la inquietud espiritual que bullia en molts àmbits.

No m’estendré més en el tema: el divorci del rei és l’excusa per trencar amb el Papat, un poder per cert teològicament superior al del monarca (no oblidem la importància de la concepció teocèntrica del poder en aquells temps), afirmar l’autoritat d’aquest, permetre que burgesia i noblesa s’apropiïn de les terres eclesiàstiques (i de pas donin suport al rei, que els ho ha permès), i a més reformar l’estructura eclesiàstica a voluntat: subjecta a l’Estat (i per tant dòcil) i amb un estil de vida més seglar (abolició del celibat, supressió d’ordes religiosos…).

A Enric VIII el succeeix el jove Eduard VI, educat en l’anglicanisme, i a aquest la primera filla d’Enric VIII, Maria, fervent catòlica i humiliada pel seu pare durant el procès de divorci.

Els anglesos no han emès judicis favorables per aquesta reina, l’apel·latiu Bloody Mary (Maria la sanguinària) és significatiu de les simpaties que va tenir. Hem de pensar també en la pèrdua de l’última plaça al continent europeu, el port de Calais; en una política de recatolització expeditiva; en el matrimoni amb un príncep espanyol (el futur Felip II) i el temor anglès a quedar supeditats a una potència estrangera; una situació econòmica d’estancament… No són factors favorables.

Amb la seva germana i successora, la protestant Elisabet I, es consolida definitivament la supremacia de l’Església anglicana, erigint-se la reina en la principal figura de la lluita contra el catolicisme a escala internacional, encarnat en la Monarquia hispànica de Felip II. I a escala interna amb l’esclafament de les revoltes irlandeses, la deposició de jerarquia desafecta i l’adopció de mesures legislatives (Ull, un parlament legislant sobre religió!) favorables al rumb emprès per Enric VIII.

No sé si pot considerar-se català-català, ja que encara hi ha racistes en aquest país que creuen que si no és nascut aquí i d’ascendència catalana (referida a cognoms, perquè la genètica ja és una altra cosa) no val.

Brudieu no neix a Catalunya, tot i que hi viurà la major part de la seva vida i composarà la seva obra. És d’Occitània, tot aquell conjunt de terres que parlen (parlaven) una llengua més semblant al català que el francès actual.

No he comentat que neix a principis del s.XVI, i que justament aquest segle és una época de bonança econòmica en un Principat que ha patit estralls durant els cent cinquanta anys anteriors. Per contra l’actual Migdia francès es troba estancat i per aquests motius, a part de la proximitat cultural, molts occitans s’instal·len a Catalunya. Brudieu és un d’aquests emigrants, però no s’instal·la com a treballador a les zones costaneres i de l’interior que creixen, sinó al Pirineu, i a més com a músic de la catedral de la Seu d’Urgell. Passat un temps s’ordena i ocuparà el càrrec de mestre de capella de l’esmentat temple gairebé fins a la seva mort. Sols hi ha una interrupció: un anyet al temple de Santa Maria del Mar, a Barcelona, però sembla que Brudieu prefereix tornar a La Seu.

De l’obra de Brudieu no s’ha fet gaire difusió, potser el fet de ser de “comarques” resta atractiu. Suposo que la majoria dels seus treballs són incidentals i de caràcter religiós, però jo sols he sentit les composicions de caire madrigalesc basades en poemes del valencià Ausiàs March: Plena de seny i No hi ha béns, no hi ha fortuna.

Per últim l’ensalada Las Cañas ens dòna una visió més cortesana de l’obra d’aquest clergue llemosí de naixement i urgellenc d’adopció. ¿ens decidirem a escoltar-lo i a ainterpretar-lo?

Sols unes breus línies per recomanar la lectura d’aquest article de Le Monde, tot i que estigui en francès, referit a un trist episodi de les Croades i de la història del Cristianisme: el saqueig de Constantinoble. Si l’Imperi Bizantí ja era feble en aquells temps, aquest fet va esmicolar el que en quedava per a que, entre l’expansionisme turc i la rapinya llatina (els occidentals en general) desapareguessin 250 anys després les restes de l’Imperi Romà.