L’home tranquil

Em veig ara en l’obligació de rendir un modest tribut al compositors més propers, als nostres; enlluernats com estem amb la fama de gent com W.A. Mozart, Beethoven, J.S. Bach, Txaikovski, Mahler i companyia oblidem que el nostre país ha produït compositors de qualitat, la desgràcia dels quals ha estat precisament ser d’aquí: d’un país que no valora en vida i oblida un cop mort.

Aaniré fent entregues, sense ordre establert, escribint tal com raja. I ara qui tinc al cap és Eduard Toldrà, violinista i director durant anys de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (des de fa 12 anys rebatejada pomposament com a Simfónica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Exponent del Noucentisme, és potser l’única llum de cert renom en el fosc panorama de la postguerra.

Seva és una graciosa òpera en un acte titulada El giravolt de maig, amb lletra de Josep Carner. D’aquesta obra sols existeix una gravació, de fa almenys trenta anys, i segons recordo (que em corregeixin si estic equivocat) es van fer un parell de representacions al Teatre Principal de Barcelona el maig de 1998. Des de llavors res.

I una obra que de tant en tant sona per la ràdio és el seu quartet de cordes “Vistes al mar”, inspirat en els versos homònims de Joan Maragall.

Poca justícia del país i la seva gent.

Suposo que no deuria ser l’únic que deuria somriure foteta en saber l’anunci del senyor que presideix el govern espanyol sobre el foment de la natalitat amb l’entrega de 2.500 € per naixement de criatura a les parelles amb residència legal (noti’s el terme) al país.

Excepte els fanàtics d’aquest senyor tothom feu servir els mateixos dos termes per qualificar l’anunci: demagògia i populisme.

Com a curiositat s’explica que en una reunió de l’executiva del Partit socialista va ser l’ara eurodiputat Josep Borrell (José pels amics) qui va fer la proposta d’un taló de 6.000 € per naixement, a imatge de la socialdemocràcia escandinava. La majoria dels presents ho desestimaren qualificant-la amb els termes mencionats al paràgraf anterior. I vet aquí que un mes després s’ho treu del barret el president del govern, això sí, rebaixant-ho a 2.500, que la casa no està per alegries. 

Realment s’ha de ser molt curt per pensar que amb un esquer tan magre la gent picarà i es posarà a engendrar espanyolets alegrement. Els fills han de ser fruit de l’amor entre un home i una dona (almenys en aquests temps) i no tenir-ne perquè “ara toca”. Malament anirà una societat si l’incentiu per tenir descendència ha de ser econòmic.

Si el que es persegueix és un foment de la natalitat autòctona cal un conjunt de mesures de caràcter estructural, no cojuntural, pensades per a un termini de vint-i-cinc anys (una generació). Algunes podrien ser:

- estendre el pagament de l’import esmentat als primers anys de la criatura, fins l’edat d’escolarització obligatòria.

- l’extensió al conjunt de mares de la paga/desgravació de 100 € mensuals que actualment sols cobren les mares que estan donades d’alta com a treballadores. Recordo que quan s’implantà, el 2002, els socialistes que llavors eren a l’oposició, anunciaren que en arribar al poder ho estendrien a totes les mares. Encara ho hem de veure, Sr. Caldera.

- Ah! Ja que hem parlat de la paga de 100 € millor seria actualitzar-la segons l’IPC, veritat? 100 € de 2002 ja són 116′70 € de 2007. Podeu calcular-ho a l’INE.

- L’allargament de la baixa de maternitat fins al primer any de vida del nedó, com es fa a alguns països nòrdics (recordem-ho, mirall de la socialdemocràcia del sud d’Europa).

- Estímul de la flexibilitat d’horaris, la possibilitat d’incorporació de les mares a la feina a temps parcial.

- El xec escolar per als nens de més d’un any, possibilitant l’accès en condicions d’igualtat a l’escola o jardí d’infància que es desitja (i òbviament facilitant el seu finançament, independentment de la seva condició).

- I el més important: un canvi social de mentalitat. Que no es critiqui a qui té més d’un parell de fills, que en el món del treball no es discrimini a qui té cura dels seus propis fills, que es protegeixi la família tal com ha estat sempre (matrimoni o unió entre una dona i un home), mitjans de comunicació i institucions socialment responsables…

Demano la lluna, ja ho sé. 

Deixeu-me parlar avui de religió: a la diócesi on visc es prepara un canvi episcopal i determinats col·lectius han pres posicions al respecte. Crec que jo, com a fidel de la diócesi, també tinc dret a dir la meva.

Vull un pastor com a proper bisbe, ni un funcionari ni un polític. Una persona que estimi la seva diócesi i el país, que escolti tothom, clergues i laics, de totes les sensibilitats, i que també estigui en comunió amb el Vicari de Crist.

Que sàpiga dialogar, però que no oblidi que té l’autoritat per algun motiu.

Que no es degui a ningú, ni a grups determinats ni a persones concretes, siguin quins siguin i vinguin d’on vinguin, sols a aquella porció de poble de Déu que se li ha confiat. 

Que es preocupi tant per l’acció social de l’església amb els desafavorits, com per la formació dels fidels i les vocacions.

Potser demano un impossible, però no dec ser l’únic.

Mentre escric aquestes ratlles sonen cançons de dos cantautors: un chansonier belga (Jacques Brel) i un Liedermacher alemany (Reinhard Mey). Deixeu-me assaborir-los aquests dies, en què lliure de preocupacions acadèmiques puc dedicar una mica de temps als meus i a mi.

Elles viellissent à petits pas, de petits chiens en petits chats…

Poc sabia que “Les bigotes” era una burla sobre les beates, sobre aquelles personetes, rates de sagristia incapaces de fruir de plaers vitals per gens pecaminosos que sigui, plenes de mesquinesa.

De l’alemany Mey sols coneixia una cançó: “Gute Nacht, Freunde. Es ist Zeit für mich zu gehen” (Bona nit, amics. Ja és hora de marxar..). Gràcies a Internet descobreixo part de la seva obra, des dels seixanta fins ara. Fins i tot hi ha qui el parodia!

“Über den Wolken, muss die Freiheit wohl grenzenlos sein!” (Sobre els núvols no hi ha fronteres per la llibertat)

Doncs bé, a part de passejar una mica per la platja, i potser fer una menjada de peix com Déu mana en aquell restaurant del port de P., de gaudir de la companyia del meu àngel (la cançó Sommermorgen de Mey hi pinta molt bé aquí), de la lectura per fer una ressenya bibliogràfica a entregar durant agost, de l’article a traduir de l’anglès, de la reflexió i l’oferiment per a un capital de gràcies, de gaudir d’un concert al claustre de la Catedral, de la sortida sorpresa que estic preparant pel meu aniversari (no dic on és, el meu àngel pot llegir el bloc abans de fer-ho)…

Vols dir que podré tenir temps per alguna cosa?

Com cada any des de fa set em toca el·laborar, a les envoltes de Sant Joan la beguda casolana més nostrada del Nord-est (i altres comarques, tot sia dit): la ratafia.