L’home tranquil

“El cacique reparte estancos / y elige diputados, / y es el padre de los chiquillos / de todos los estancados”

Aquests versos satírics de Leopoldo Alas, “Clarín”, evidenciaven la corrupció d’un sistema, el de la Restauració borbònica del s. XIX, on les llibertats eren sols sobre el paper, ja que a l’hora de la veritat el Govern de torn suspenia aquestes per decret.

Sempre s’ha parlat del caciquisme per blasmar-lo i considerar-lo avui en dia superat. Mentida! Encara perdura en els nostres pobles i ciutats (sí, sí, en el medi urbà, que suposadament era més lliure). I és en aquests dies de campanya electoral on es posen en marxa els mecanismes rancis i actualitzats alhora per “persuadir” el votant.

El cacic no coneix de colors polítics… Ara em dirà algú que sempre són de la mateixa orientació política… No senyor! Són de qualsevol opció. Podria recordar el cas d’uns comicis celebrats a Andalusia on un alcalde socialista es passejava per la sala de votacions. O el del dirigent d’alt nivell català que a més de controlar la seva formació al seu territori amb gent de confiança té teixida també una xarxa econòmica d’interessos prou tupida per no treure’n l’aigua gaire clara. O el d’un poblet al peu d’una serra, d’una altra opció, que reparteix els favors i ho recorda als beneficiats quan arriba el moment. O el que la té jurada a l’alcalde convergent i finança tutti quanti que el pugui destorbar. O el que silencia l’oposició interna i externa, provocant el “tots contra N.”

Estem en una societat democràtica? Permeteu que ho dubti… Torno a insistir en un sistema de llista oberta: cada ciutadà podria assenyalar qui creu idoni per estar al capdavant del municipi, sense fílies ni fòbies, valorant la persona.

Diumenge passat s’ens va acudir fer vida sana () i vam participar en una de les marxes populars que es donen a la Garrotxa durant els mesos de primavera o tardor: la Lletissonada, organitzada pel GECA de Sant Esteve d’en Bas. Per qui no ho sàpiga (i fins diumenge jo era un d’aquests) el lletissó o lletsó és una planta que creix espontàniament als marges i terrenys abandonats, de flor groga i tija lletosa.

Allò semblava la Rambla: poc més de 1.000 persones (diuen que 1.056) van marxar durant 20 km. (sobre el mapa, a la realitat són uns quants més) des de Sant Feliu de Pallerols a Sant Esteve d’en Bas, travessant la vall de Cogolls, el serrat de Les Medes (no només són unes illes, val?), davallant fins Sant Iscle de Colltort i tornant a pujar per la serra Marbolenya, crec, fins la tornada a Bas. 4 punts de control, on els marxaires o caminaries podien reposar forces amb un càntir d’aigua, unes galetetes o taronges fresques, o un esmorzar de pa amb tomata i embotit regat amb un porró de vi, que això anima! Fins i tot tens temps per saludar coneguts que no s’esperaven trobar-te allà (quina fama dec tenir!) Al nostre grupet de 3 persones la caminada va durar 7 horetes, on s’inclouen parades “tècniques” perquè algú no estava molt acostumat. Haurem de repetir algun tram del camí un altre dia. És molt interessant trobar llocs que, tot i ser ben a prop teu, desconeixes. Això fa que t’els estimis més i els sentis ben teus.

Hi ha moments en que el Silenci és més eloqüent que un llarg discurs. Això és el que m’ha passat personalment amb algunes persones a qui creia amics: tots els esforços i converses que aconseguia treure’ls topaven amb un mur de silenci, una absència de resposta, ni positiva ni negativa. Quan t’adones d’aquesta indiferència cap a tu és quan prens consciència de que allò que tu creies una amistat, un afecte personal, no eren més que interessos o circumstàncies que ara ja no són enmig de tots dos.

Creia que tenia un amic, algú a qui coneixia des dels anys en què coincidírem a l’escola, jugant al mateix esport, practicant aficions comunes, tractant-nos amb el mateix grup d’amics. Quan l’escola es va acabar, quan vam deixar de fer esport junts, quan a la colla tothom va començar a tirar pel seu compte, ell no féu cap gest de conservar l’amistat, ni una trucada, ni quedar per un dia prendre una cervesa o un refresc… I adonar-se’n d’això fou molt dur. Aquesta va ser la “primera vegada”. Després potser et sap una mica de greu, però tires pel dret.

Dedicat sens recança de res, ni d’abans ni de després, al meu ex-amic T.

Aquests últims dies l’home tranquil s’ha pres unes petites vacances i ha desaparegut del mapa: lluny de casa, sense telèfons (just per dir “Hola, hem arribat… Això és molt bonic… Ja ens veurem a la tornada… Adéu!“) ni més coneguts que els teus. Amunt i avall de la serra del Tallat hem gaudit de tranquilitat, sense més presses que les de complir unes visites prèviament planejades i embalidint-nos amb allò que ens fes més gràcia. I a dormir en una petita i bona vall, que aquesta época de l’any ha pres un to verd i humit enfront el sec i terròs al qual ens té acostumats la resta de l’any.

Hem gaudit també de l’hospitalitat d’una comunitat cistercenca, amb la que hem compartit per altra banda algunes de les seves pregàries (les Laudes sempre, un cop se m’acudí matinar a quarts de sis per les Matines, la primera pregària del dia, i la pau de les Completes, que acaben amb aquella llum solitària al cantó d’una imatge de la Verge mentre la comunitat entona una Salve Regina).