L’home tranquil

Estem en campanya! Bé, no encara. Però ja s’ha tancat el termini de presentació de candidatures i han estat publicades al Butlletí Oficial de la Província que correspon. Aquí al Nord-est som uns dos-cents municipis i la gran majoria de candidatures han estat copades per les formacions del sistema, per ordre de major a menor el centre-dreta nacionalista (o poti-poti de liberals, socialdemòcrates escadussers i demòcrata-cristians), els sociates (amagats als pobles sota la marca blanca “Progrès Municipal”), els esquerranosos nacionalistes (marca blanca “Acord Municipal”) i a distància els pepperoni (Déu n’hi do si tenen gent per presentar llistes a llocs on amb prou feines deuen treure vots, aquí hi ha gat amagat segur) i la sopa de lletres i colors (roig, lila i unes taquetes de verd, que sempre ven).

Però no vull parlar-ne d’aquests. Ni dels independents, que em mereixen tot el respecte del món. Vull fixar-me en les llistes dels que no pertanyen (o diuen que no pertanyen) al gran circ. O millor dit, a Primera Divisió, però tampoc a regional, com són els independents.

Fixem-nos en el partit del noi en boles Ciudadanos/ciutadans (C’s), que presenta 3 llistes: a Girona, a Figueres i a Blanes (segur que aquí els vota la gent de La Plantera i Els Pavos i treuen regidor). Després de l’èxit del passat novembre proven sort en els municipis, i aquest és un àmbit diferent, amb més participació. Veurem com els va.

Família i Vida, un partit amb molta gent vinculada a la Prelatura presenta una sola llista a la capital, Girona. No rascaran bola, ho lamento. Perquè els de la Prelatura d’aquí ja tenen a qui votar.

La Plataforma de l’Anglada intenta fer un salt quantitatiu respecte els comicis anteriors i presenta llista a Olot. Seriosament, això del “Moros fora!” un cop va funcionar, dos no ho crec. A la Garrotxa no treuran, potser en algunes altres poblacions de Catalunya sí, però més per demèrits de la resta de formacions que per mèrits propis.

M’he deixat la CUP, imperdonable! L’esquerra independentista i assambleària presenta una vintena de candidatures, si no vaig errat. Alguna cosa en treuran, però no a les grans poblacions.

Curiosa i inquietant la llista de DN (Democracia Nacional) a Salt. La diferència amb la Plataforma és que aquesta té l’orígen a Vic, a la terra, i té certa pàtina de catalanitat. La DN no. Aliada amb la postpinyarista AES va presentar-se el novembre i a tot Catalunya va treure dos milers de vots (menys d’una quarta part aquí al Nord-Est) fent bandera d’un anticatalanisme i espanyolisme més que rancis, caducats.

Me n’oblido d’algun… Sí la curiosa Esquerraunitària que sols va per Salt, justament competint amb sociates, sopa de lletres i colors, i els postcomunistes que normalment van a la sopa però que en aquell poble no s’entenen.

Veurem com va tot… El xou tot just comença ara…

Post Scriptum: efectivament vaig oblidar-me un altre “segona divisió”: els RC que es presenten com Partit Republicà Català, escissió independentista d’ERC. Girona i un parell de poblacions més (una de les quals és un poblet on sortosament hi ha llistes obertes) veuran desfilar la seva propaganda.

Post Scriptum II: per la lectura d’un altre bloc (“hereus dels Àngels confidencial”) m’assabento que en 4 municipis es presenta Alternativa Verda, una veterana formació que ha patit els mals de l’ecologisme polític a aquest país: les divisions i la fagocitació per opcions esquerranoides. (3-V-2007)

Repassant les efemèrides de la Guerra Civil que uns i altres volen revisar segons la seva òptica trobo que el 19 d’abril de 1937 per decisió del Caudillo es fusionaren en una única entitat política els partits que donaven suport al bàndol sublevat. S’incloïen membres del Partit Agrari (formació de petits propietaris rurals), la CEDA (conservadors), alguns de la Lliga i del PNV (recordem que els quadres d’aquesta formació a Àlava i Guipúscoa van donar suport al moviment), carlins i falangistes. Precisament aquests 2 últims grups eren els pilars bàsics en la societat civil: els falangistes posseïen la retòrica feixista que motivà l’adhesió de part de la joventut dretana, mentre els carlins afegien un fort caràcter catòlic, tradicionalista i interclassista al moviment, a més de la sang dels voluntaris requetès (xifrats en uns 30.000).

Franco mitjançant el seu cunyat, el maquiavèlic Serrano Súñer, escapçà tota opinió contrària al seu projecte de partit únic bé amb l’exili (Fal Conde i D. Xavier de Borbó) o amb la presó (Hedilla, cap del falangisme). Buidà de contingut la nova formació tot adoptant-ne les formes d’uns i altres perquè s’hi poguessin apuntar els arribistes. Convé recordar-ho: el 19 d’abril de 1937 mor la Falange i neix el franquisme.

En un escrit anterior vaig apuntar un dels perills que comportava l’ús de la Xarxa (internet). Avui una notícia del diari El Punt corrobora el que ja vaig dir: uns 250.000 catalans flirtegen cibernèticament, d’amagat de la seva parella, dels quals un 10% (25.000) consumen l’engany (no vull dir adulteri perquè una bona proporció no deuen estar casats). Un altre rotatiu parla de dos milions i mig de persones a nivell estatal. Sobre les dades uns quants interrogants : si parlem de 2,5 milions d’usuaris parlem d’una proporció gens menyspreable de la població (6-6′25%). Tanta gent té accès a Internet i, a més, a aquests continguts? Tant malament funciona la seva relació de parella que han d’acudir a un entorn virtual, deshumanitzat i aïllat per trobar algú? No tenim espais de sociabilitat que hem d’acudir a cercar-los davant una pantalla?

Sé d’unes persones que han buscat parella per Internet. En dos casos van ser un fiasco: la persona contactada es presentava amb una falsa etiqueta; una altra va sortir escarmentada d’una relació però va tornar a trobar per xarxa un nou amor, dos més continuen cercant i en fan còrrer més d’una persona, me’n sé d’un que ni en broma vol tractar el tema i avui m’expliquen d’un últim que amb aquest tipus de relacions va canviant de parella cada x temps…

Realment poden durar relacions així?

Han entrat a robar a ca’ls veïns! Déu meu, quina sensació d’inseguretat! I tot ben senzill: els lladres prenen una escala d’unes obres que es fan a prop i així arriben al balcó. Pobres nois, pobrets!

el cas és que els lladres no roben objectes de valor (els veïns són uns estudiants que s’estan al pis durant el curs acadèmic), ni tan sols entren a l’interior del pis. Sols es dediquen a robar al balcó… I què carai hi ha al balcó que sigui d’interès per robar? Doncs una innocent i formosa planta de cànem que tot just ara estava en el moment òptim de floració…

Ho repeteixo: pobrets veïns, s’han quedat sense marihuana per fumar!

Vaig escriure fa uns dies unes ratlles sobre una audició de la Passió segons Sant Mateu (Matthäus-Passion) de J.S. Bach i comprovo ara, amb decepció, que no han quedat grabades. Feia referència a un concert al que vam poder assistir fa uns dies on el cor i l’orquestra de la universitat d’Utrecht (Països Baixos) interpretaren aquest monument de la música.

Un dels fragments que m’agraden és una ària de baix, la última. “Mache dich, mein Herze, rein”  que traduït més o menys significa “Purifica’t, cor meu”. Ho situo en el context: s’ha produït el davallament del cos de Jesús i se li dona sepultura al capvespre, abans de l’inici del Sabbat (Ho he escrit bé?). Hauré de justiifcar la tria: he cantat deu anys com a baix, per tant tinc més simpatia pels fragments dedicats a aquesta veu que per als de tenor, i a més és una música que indica el repòs que arriba al cos lacerat i mort.

Una altra peça és de caràcter coral, just després de que s’ens hagin narrat les negacions de Pere i la contralt hagi entonat un bell cant de penediment. Suaument el cor entona “Bin ich gleich von dir gewichen/ stell’ich mich doch wieder ein/Hat uns dein Sohn verglichen, /durch sein Angst und Todespein./ Ich verleugne nicht die Schuld, /aber deine Gnad’ und Huld/ ist viel gröber als die Sünde/ die ich stets in mir befinde” que vol dir: Jo també m’he allunyat de tu/però torno a comparèixer./El teu fill s’ens ha igualat/ amb la seva por i passió./ No nego la culpa,/ però la teva gràcia i bondat/ són més grans que les faltes/ que sempre trobaré en mi.

Amb calma, un bon seient i a ser possible una traducció disponible del text gaudiu de la música.

Vaig acabar ahir la lectura de La casa de Bernarda Alba. Magistral pintura del matriarcat, un matriarcat asfixiant (fins i tot castrant) que talla les ales a qualsevol il·lusió per part de les filles: prohibició de matrimoni per la germana 4rta (Martirio) i repressió dels desitjos amorosos de la petita, Adela, que la duran a la tragèdia.

Una mostra de la forma de ser del personatge central (Bernarda) es recull en aquesta frase, a finals de l’Acte I:

“¡Hasta que no salga de esta casa con los pies adelante, mandaré en lo mío y en lo vuestro!”

Però apareixen més temes apart de l’autoritat matriarcal, representada pel bastó que aquesta porta durant tota l’obra: el classisme, expressat en impedir casaments de les filles o el tracte amb les criades, el masclisme subjacent (tot i que no surt cap personatge mascul·lí) i la preocupació per les aparences (“(…) nos pudrimos por el qué dirán”)

(Aniré afegint més comentaris a mesura que rellegeixi l’obra)

… dass Sie mir besuchen haben. Ich kann es einfach wissen. Obwohl Sie es am letzten Sonntag verleugneten. Magen Sie aber meine Seite?

Ja hi ha qui ho pot entendre, sense que li calgui saber alemany

Som a Setmana Santa i no està de més recordar-ho: és temps de processons (que tant van per fora com per dins), brunyols, tortells i mones per als llaminers.. Però per als creients d’oració (bé, en sí és TOT l’any).

Avui, el Dijous Sant, es conmemora l’últim sopar, la institució de l’Eucaristia. És també el dia del Perdó, i en aquest tema voldria entrar. Hauré de deixar ben clar que no sóc ni pretenc ser un entès en la matèria (en castellà es diu que “Doctores tiene la Iglesia…“), sinó ben humilment deixar el meu granet de sorra.

Primer hauré de deixar ben clar que no es pot reduir la pràctica cristiana a unes dates (Nadal, Quaresma, Pasqua…) o unes hores concretes (les misses). No, de cap manera. Sempre ha de ser Advent, Nadal, Quaresma, Pasqua, Pentecosta o el que sigui en els nostres cors. No podem estar pendents del calendari per fer més meditació ja que és Quaresma o Advent, per exemple, ni joia perquè sigui Nadal o Pasqua. Ha de ser SEMPRE. Algú pot entendre-ho com una barreja de sentiments contradictoris però no: és l’ideal d’equilibri en el comportament. Joia per ser fills del Déu vivent, reflexió per les nostres paraules i els nostres actes, sempre amor (perquè Déu ho és) amb els nostres semblants. I aquest Amor s’expressa en el Perdó, en la Reconciliació. Recordem que si algú com Ell mitjançant el seu Fill ho ha fet amb nosaltres, què menys podem fer, mesquins com som.

Des d’aquí perdono a tots els que m’han ofès, voluntària o involuntàriament, de paraula, fet o pensament, davant meu o a les meves esquenes. I espero que aquells als qui he ofès de la mateixa manera em perdonin.

Em comenta de paraula un amic que ha llegit els gargots que deixo apuntats per aquí i que hi reconeix el meu llenguatge “pompós”.

Ein? Carai quin concepte tenen de mi… Sé que no empro un vocabulari planer, però d’aquí a l’extrem que afirma aquesta persona… Bé, si algú més vol fer els comentaris pertinents, que no tingui por…