Una pluja fina va caient aquest matí pels carrers de Girona. La necessitàvem, i encara en necessitem més. Al pas que anem crec que haurem de canviar el terme “bon temps” per referir-nos als dies amb precipitacions i “mal temps” per aquells on lluu el sol sense ni un trist núvol que el tapi. O ja posats haurem de treure els sants en processó i fer les rogatives pertinents, com les del 1953.
Aprofitant que estem a Quaresma (per qui no ho sàpiga és aquell període que ve després de Carnestoltes -encara que per alguns això ho sigui tot l’any- i abans de Setmana Santa, on el protagonisme el té la reflexió i l’oració acompanyades de pràctiques com l’abstinència de carn alguns dies) donaré una recepta d’aquesta época: Bacallà a la llauna.
Per 4 persones:
Preparació:
A veure qui s’anima, que és ben fàcil!
…Scripta manent”. Traduït lliurement “Les paraules se les enduu el vent, els escrits perduren”. I així és com penso mantenir les opinions que expresso, amb la salvetat d’haver de fer una correcció ortogràfica, d’estil o un aclariment. Qui ho vulgui entendre que ho entengui.
Ha arribat a les meves mans un volum on es recullen relats primerencs d’un dels literats russos més destacats del s. XIX, Nikolai Gogol: Mirgorod.
Encara estic llegint-lo, però comentaré breument la narració “Per què es van discutir Ivan Ivanòvitx i Ivan Nikifòrovitx”. En sí és una d’aquelles històries que passen tots els dies, a qualsevol lloc: una amistat que semblava ferma es trenca pel que per un és una ximpleria però per l’altre és una ofensa de l’alçada d’un campanar. Bo el to costumista de l’obra, bo el retrat d’una classe social ociosa -els protagonistes, terratinents que viuen de la seva renda però no es dediquen a millorar la seva posició-, la burocràcia rural (com després quedaria retratada la de la capital als relats ambientats a Sant Petersburg) i les mesquineses del caràcter humà. En certa manera m’ha fet pensar en la dramatització que fa Txekhov d’aquests terratinents a la seva farsa Un prometatge.
De la producció d’aquest gegant de la música sols ens quedem amb unes poques obres: dues o tres simfonies (la Pastoral, la Cinquena i la Novena estan incloses) i algunes obres per a piano (sonates Patètica i Clar de lluna o el concert Emperador). En tot cas els treballs coneguts són orquestrals o pianístics.
Si preguntem a algú si coneix alguna altra obra generalment ens respondrà negativament. I encara més si li demanem una obra de caràcter vocal. Sabem que té una sola òpera -Fidelio-? Hem sentit la seva Missa solemnis? Sols ens hem quedat en el cor final de la Novena, i alguns encara en la versió de Miguel Ríos?
Mentre escric aquestes ratlles sonen els compassos d’unes cantates juvenils, composades quan Beethoven vivia encara al seu Bonn natal: La Cantata Auf den Tod Kaisers Joseph II (per la mort de l’mperador Josep II) i Auf die Erhebung Kaisers Leopold II (per la coronació de Leopold II), obres que naturalment eren d’encàrrec però que deixen traslluir el geni. Malhauradament el meu analfabetisme informàtic no em permet afegir cap fragment d’aquestes obres, però les recomano. Com en el seu moment me les va “descobrir” per la ràdio el bon Fernando Argenta.
…bis auf die Zukunft des Herrn. Siehe, ein Ackermann wartet auf köstliche Frucht der Erde und ist geduldig darüber, bis sie empfahe den Morgenregen und Abendregen. (Sigueu pacients, doncs, estimats germans, fins la vinguda del Senyor. Mireu, el pagès espera el valuòs fruit de la terra i per això és pacient, fins que rep la pluja del matí i la del vespre).
Amb més o menys encert aquesta és la traducció d’un fragment de la carta de Jaume, cap. 5 vs. 7. Johannes Brahms les musicà i inclogué en el seu Deutsches Requiem.
En aquests temps accelerats i de resultats i accions inmediates és bo seure, parar un moment el ritme frenètic i pensar com fer les coses a llarg termini. Mireu, diu l’Apòstol, el pagès: amb paciència espera que la llavor broti i esdevingui planta, espera la pluja que la regarà, espera, en suma, el fruit preciós. Perquè el fruit arriba.
Els txecs tenen un refrany similar, de temàtica agrària: “Els molins de Déu molen lentament, però molt fi”. Per tant, a aquestes persones que estimo, que no ho estan passant precisament bé, i a les que dedico aquestes línies, els dic que siguin pacients, que la llavor donarà el seu fruit.
Vaig descobrir aquest autor fa uns deu anys i mig, en trobar a la biblioteca un exemplar de la seva obra Radetzkymarsch (La marxa de Radetzky), on descriu la vida de 3 generacions d’una família eslovena, els Trotta, paral·lela als gairebé seixanta anys finals de l’Imperi dels Habsburg. Des de llavors vaig anar-li seguint la pista , per dir-ho d’alguna manera, a través dels llibres que s’han publicat en català o castellà: Hiob (Job), Die Legende des heiligen Trinkers (La llegenda del sant bebedor), Hotel Savoy, Die Kapuzinergruft (La cripta dels caputxins)… Àdhuc en una visita a Salzburg vaig adquirir un llibret amb relats seus, en alemany.
Joseph Roth no encaixaria en l’arquetipus d’escriptor que tenim a Occident: nascut en el si d’una família jueva a la ciutat de Brody, a Galítzia, una província de l’Imperi dels Habsburg on convivien polonesos, ucraïnesos i funcionaris imperials alemanys, així com les diferents religions que professaven aquests grups (judaisme, catolicisme llatí, greco-catòlics i ortodoxos), es decantà per escriure en alemany. L’ambient de joventut es reflexa, precisament, a la primera part del Job.
Després del traumàtic període de la Gran Guerra i la postguerra (experiències que ens deixa entreveure a La marxa de Radetzky, La cripta dels caputxins i Hotel Savoy, respectivament) el nostre autor treballà com a corresponsal a l’estranger de diaris austríacs i alemanys durant els anys vint i trenta. Se n’ha publicat Les ciutats blanques, recull d’articles d’quest període, durant el 2006.
Perseguit pels nazis es refugia a París on mor, per efectes de l’alcohol, poc temps d’iniciar-se la II Guerra Mundial. Potser, com un pressentiment de la seva fi, veu abans la llum La llegenda del sant bevedor.
Hem de considerar-lo un austríac? Un jueu polonès que escriu en alemany? Un ucraïnès renegat? No, Joseph Roth no és un escriptor al qui s’ha d’identificar amb una terra concreta, sinó amb un espai (l’Imperi habsbúrguic) destruït per egoismes petitburgesos que acabaran escaixant-lo i al cap dels anys caient en l’espiral feixista.
Llegeixo amb sorpresa aquest notícia que publica el punt: “El Govern deixa sense ajut al lloguer un miler d’aspirants per falta de pressupost” . Com hi ha món! Es gasten una porrada de calés en un bus de l’Estatut, en l’organització del referèndum per aprovar-lo, en la distribució d’exemplars gratuïts d’aquest text… En campanyes publicitàries, en viatges a l’estranger de vicepresidents i altres herbes, en creació de càrrecs de confiança i nous departaments on col·locar-los, protocols… He de continuar?
I en canvi poc menys de 1.000 sol·licitants que compleixen les condicions per rebre uns ajuts (que sospito són bastant miserables) han de veure com els tràmits i esforços que van fer per donar testimoni de la seva situació no han servit per res. Tant fàcil que és una transferència de pressupost d’alguna de les partides que he mencionat!
I encara hi ha qui diu que tenim un Govern de progrés…
