L’home tranquil

Avui n’explicaré una de mitologia. Parlaré del déu Saturn, l’equivalent romà del grec Cronos. Saturn era fill d’Urà (el cel) i Gea (la terra). Instigat per la seva mare, es revoltà contra el seu pare, derrocant-lo i castrant-lo.

Junt amb la seva germana Rea, a la que prengué com esposa (pel que es veu no havia més deesses disponibles) Saturn es dedicà a regir els destins del món dels déus i del dels mortals. Assabentat, però, de la predicció segons la qual seria al seu torn deposat per un dels seus fills, Saturn es dedicà a engolir tots els fills que Rea paria. Així desaparegueren Hèstia, Hades, Dèmeter, Hera i Possidó… Però Rea s’amagà a l’illa de Creta per donar a llum a Zeus i enganyà al seu marit donant-li una pedra que aquell s’empassà com si res.

Un cop Zeus hagué crescut alliberà els seus germans devorats per Saturn, provocant-li el vòmit o obrint-li la panxa (no recordo ben bé com) i tots sis plegats s’uniren per derrotar-lo. Finalitzada la lluita Zeus inicià el regnat explicat pels clàssics com Hesíode i companyia, amb totes les aventures prou conegudes.

I per què parlo de Saturn? Doncs per recordar aquella frase de Gil-Robles: “(…) como Saturno: devoran a sus propios hijos”. Déu ens lliuri de pares que no permeten que els seus fills els facin ombra! 

(Saturno devorando a un hijo, quadre de F. de Goya)

No hi ha dubte de la importància que ha assolit Internet en el món occidental: la seva inmediatesa supera la de ràdios i televisions a l’hora de propagar les notícies, i pel que fa a la premsa escrita l’ha obligada a mantenir planes a la xarxa on poder actualitzar els continguts. Com a potent eina de comunicació ens permet connectar amb llocs allunyats, accedir a un munt d’informació, al contacte amb gent amb inquietuds semblants a les nostres, i fins i tot a poder fer transaccions.

Però també hi ha una cara no tant amable… la seguretat encara deixa molt que desitjar (pensem en els virus, per exemple, o aquell detestable spam que ens bloqueja la bústia de correu); la manca de veracitat d’un percentatge important de la informació que circula, el rumor fàcil que es pot propagar; la creació de falses identitats, de màscares rera les quals ens amaguem; pensem en com facilita l’aïllament de l’individu del seu entorn inmediat, amb l’atenció fixada en la pantalla… Algun cas em ve a la ment… Una droga que deslliga de la realitat. Vigilem l’ús, i encara més dels nostres fills.

Els que em coneixen saben que sóc un cuinetes i que en coses de menjar sóc bastant tradicional, per tant res d’experiments tipus Ferran Adrià i les seves gelees o caviars d’olives i altres herbes (és un dir) on s’empra més del compte la química. Per això m’he atrevit a fer un experiment amb un passatemps… Ratafia, però no una ratafia d’herbes qualsevol, sinó una de mandarina.

La recepta original és de taronja que, segons Jaume Fàbrega, s’anomenava també “beguda de pobre”. Aprofitant que els meus cunyats van dur a casa una bosa plena de mandarines d’un jardí on treballaven m’he decidit a fer-lo enlloc de amb taronges.

La ratafia normalment és concebuda com una beguda d’herbes, però engloba tot tipus de preparats que hagin sorgit de la maceració d’herbes, espècies o fruites en aiguardent. La maceració és un procès lent de setmanes o mesos, no m’atreveixo a dir-ne simbiosi perquè comporta que un dels elements perdi les seves propietats en benefici de l’amorosiment de l’alcohol. L’aiguardent pur no es troba al mercat, i a més hi ha la qüestió de l’addició de sucre per endolcir la mescla resultant, per això fa temps que vaig optar per emprar anís dolç.

Parlarem ara de les característiques de la mandarina: són de jardí, és a dir que han estat tractades poc o gens amb abonaments i que la pell no és brillant, no té ceres que enganyin la vista. L’olor és penetrant, més que el de les que trobem al mercat. Cadascun dels fruits té grana, cosa que fa inviable la seva comercialització en aquests temps de tiquismiquis, i molesta a l’hora de menjar-les. Doncs bé, amb una mica de paciència he fet suc d’aquestes mandarines i junt amb un grapat de pells les he posat a macerar amb un litret d’anís dolç. Ahir al vespre vaig treure la barreja al balcó perquè durant aquestes properes setmanes vagi macerant. De moment puc dir que es nota lleugerament la flaire a mandarina.

Ja veurem què tal queda aquest licoret casolà…

Continuant amb el tema de l’altre dia adjunto la carta que m’han publicat en dos rotatius locals. És la tercera vegada que m’ho fan i ja m’ho estic creient! (Déu meu, què modest sóc!)

“El general Batet

Ara fa 70 anys, el 18 de febrer de 1937, moria afusellat a la ciutat de Burgos el general tarragoní Domingo Batet Mestres per no haver-se sumat a la rebel·lió contra la República. Fa vergonya que formacions i persones que s’omplen la boca amb les virtuts d’un règim que presenten com idíl·lic no dediquin el més mínim record a un home que, governés qui governés, fou fidel servidor del mateix i exemple de militar professional.

Serà perquè era militar i català, i a més creient? ¿Serà perquè durant l’octubre de 1934 mantingué la legalitat republicana, regida llavors per un govern de dretes, enfront un rebel govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys? No reclamarà ningú la seva rehabilitació o és que aquest tipus de memòria històrica molesta?”

Un altre dia, més per primavera intentaré parlar del maig de 1937.

Fa unes setmanes tinguérem ocasió de visitar un petit poble de l’Empordà, a redós de l’Albera. Tot passejant pels seus carrers arribárem a la plaça de l’església. A una banda, en una zona enjardinada, s’aixecava un petit monolit coronat per una creu amb la inscripció “(…) als seus morts, 1936-39“.

En ocasió del 70è aniversari de l’inici de la guerra civil espanyola la majoria dels ciutadans hem assistit atònits a la resurrecció dels fantasmes d’aquells moments dolorosos per als nostres pobles.S’ha passat de la magnificació i exaltació durant la dictadura dels caiguts pel Terror roig, terror que malgrat ser presentat com espontani no fou menys sagnant que la repressió posterior, a la de les víctimes del règim franquista (peixos petits, perquè els grossos van fugir cames ajudeu-me).

Enmig queden oblidades les víctimes de tercera: aquells que van pagar amb la seva joventut o la seva vida els anys de conflicte civil al front. Un d’aquests era el meu avi: quintat el 1938, als 21 anys, va romandre destinat al front granadí fins la fi de la guerra i després va ser internat al camp de presoners que es muntà a la plaça de braus d’aquella ciutat fins que un dels seus germans, guàrdia civil, el tragué d’allà. Fa uns anys sol·licità el reconeixement com a víctima o represaliat… Morí abans de veure com un govern anomenat progressista menyspreava la sol·licitud i el temps que dedicà a defensar la idíl·lica República que ens volen vendre ara.

I una menció especial per a un exemple de militar honest i professional, afusellat el 18 de febrer de 1937 per no haver-se sumat a la sublevació militar del 18 de juliol, però que no ha estat pas reivindicat per les esquerres per la seva condició de català, militar i lleial sempre (àdhuc el 6 d’octubre de 1934, mentre governaven les dretes) al règim republicà: Domingo Batet Mestres.

Per circumstàncies personals he tornat a trobar els carmina (poemes) de Catul que tenia oblidats des d’aquell ja llunyà primer any de carrera. Gai Valeri Catul és potser la persona més destacada que ha donat la ciutat de Verona (oblideu-vos de Romeu i Julieta perquè són ficticis). De família benestant, contemporani, però enemic de Juli Cèsar, se n’han conservat un centenar de poemes, alguns fragmentaris, altres incomplets, que agrupen temàtica tan variada com l’amistat, com l’amor cap a la seva amant (emmascarada sota el nom de Lésbia), temàtica mitològica, o fins i tot procaços.

Les paraules que encapçalen l’escrit són del carmen considerat primer, dedicat al seu amic Corneli. Me’l vaig posar a l’inici d’una llibreta ja fa uns anys.

Deixaré aquestes últimes temàtiques per a qui es llegeixi les diverses traduccions que es troben a llibreries i biblioteques per fixar-me en els de tema amorós: el II “Passer, deliciae meae puellae” (pardal, delit de la meva estimada), III Lugete, o Veneres Cupidinesque (ploreu, Venus i amorets), V Vivamus mea Lesbia, atque amemus (Visquem, Lésbia meva, i estimem-nos), VII Quaeris mihi, Lesbia, quod basiationes tuas sint satis superque (em preguntes, Lésbia, quants petons teus són suficients), LI Ille mi par esse deo uidetur (em sembla veure com un déu) i els de despit LXXXV Odi et amo (musicat per Carl Orff magistralment) o el VIII Miser Catulle (pobre Catul).

Una lectura recomanable per veure que l’Amor sempre s’ha mantingut d’una forma similar.

I ara, per una persona que ho està passant malament aquests dies uns versos del VIII, precisament:

(…)

nunc iam illa non vult: tu quoque impotens noli,

nec quae fugit sectare, nec miser vive,

sed obstinata mente perfer, obdura.

vale puella, iam Catullus obdurat,

nec te requiret nec rogabit invitam.

at tu dolebis, cum rogaberis nulla.

scelesta, vae te, quae tibi manet vita?

quis nunc te adibit? cui videberis bella?

quem nunc amabis? cuius esse diceris?

quem basiabis? cui labella mordebis?

at tu, Catulle, destinatus obdura.

Tenia pendent la continuació d’un primer escrit i mentre sonen les notes del concert núm. 4 per piano i orquestra de Beethoven aprofitaré per gargotejar alguna idea més sobre el tema de l’espiritualitat mal entesa.

Tendeixen els que menyspreen els catòlics a identificar Esglèsia amb jerarquia, així com també molts fidels, siguin tebis (aquells que diuen “sóc cristià però…”) com els que donen títol a aquest escrit.El mot esglèsia ve del grec ecclesia (o ekklesia), que significa reunió del poble. Per tant ens referim al conjunt de fidels (entenent per fidels tots els batejats) dels quals el clergat, jerarquitzat, n’és part -amb funció rectora-. Les rates de sagristia no es preocupen si el clergat és bo o dolent, si compleix o no l’Evangeli i les pròpies “normes de la casa”, sols cerquen el clergue afí, sigui de l’O.D., o de la Teologia de l’Alliberament, per a les seves lluites de poder.

Com diu l’acudit, Crist, allà clavat a la creu, diria: “Sols doneu les gràcies…” “Gràcies? Per què?” “Gràcies perquè estic aquí clavat i no puc baixar a donar-vos un parell de pinyes!”

Suposo que ben bé ens convindria almenys l’estirada d’orelles, perquè hem oblidat que Ell va fundar l’Esglèsia, però que aquesta està formada per éssers humans.

Llegeixo l’article publicat avui per Àlex Seglers a Forumlibertas , “Fabricando mileuristas”, on exposa meridianament la situació en la que es troba l’ensenyament superior en aquest país: un simple expenedor de títols després del tràmit de tres, quatre o qui-sap-lo anys de matrícula. Els alumnes hi van per inèrcia: han anat fent els cursos de Batxillerat i després la lògica d’aquesta societat duu a que “estudiïn”, a aparcar-los durant un temps més a les aules, on si hi ha sort potser adquiriran certs coneixements (no em refereixo sols a la especialitat acadèmica) i després passaran a engruixir un mercat laboral sense tenir experiència, que és el que demana l’empresa… Sí, puc ser tot un senyor enginyer, o un lletrat que es sap la llei amb tots els ets i uts, però a la que obro la boca, o em demanen un projecte… Tururut!

Amb aquest títol em referiré als propers comicis municipals. Falten poc menys de quatre mesos i la majoria dels ciutadans ho comencem a percebre: de cop i volta aquell sot que teníem al carrer i del qual ens veníem queixant fa any i mig ha estat arreglat per les brigades municipals… I què dir del nou parc públic que es va inaugurar el mes passat?

Tots coneixem algú que ho és, o fins i tot ho podem ser sense adonar-nos. Són aquells que, per exemple, critiquen el finançament de l’escola concertada però hi duen els seus fills. Els que s’omplen la boca amb els drets dels treballadors però tenen a casa una dona de fer feines sense assegurar, i si parla de cobrar més ja s’en busquen una altra. Critiquen les accions de les formacions anomenades “conservadores” (un ample ventall que significa “els altres”) però lloen i aplaudeixen mesures polítiques tant o més dures que propugnen els grups afins. Parlen de multiculturalisme però es negarien en rodó a que la seva filla sortís amb un magrebí. I es preocupen tant pel medi ambient que van al treball amb el tot terreny…

Més exemples en podríem donar, però en tots detectaríem una cosa: actuen a l’inrevès del que diuen. Per això són “progressistes”, però a més de cafè amb llet: en una taula de bar, en un saló, faran les grans peroracions, i mai les aplicaran a la vida real.

Hipòcrites!