L’home tranquil

Mentre escric aquestes línies sona per l’altaveu el Requiem de Gabriel Fauré. L’obra respira intimisme i serenitat, sense el caire operístic del de Verdi, ni l’espectacularitat del de Mozart. Crec que Fauré va composar-lo per la mort d’algú estimat, els seus pares. No és tràgic, sinó confiat en la vida més enllà, en el just descans de l’ànima.

Tinc alguns records lligats a aquesta peça. El més estimat és una tarda de gener a Montmartre, davant el Sacré-Coeur, amb ell cel cobert de núvols que deixaven filtrar una llum tènue sobre Paris. I a una banda, fantasmagòrica, la torre Eiffel. Hi trobo adient el fragment de l’Agnus Dei, però també de l’ofertori (O domine Jesu…Hostias et preces...). De tant en tant, quan estic especialment sensible, recorro a l’audició de l’obra.

Potser haver tingut l’oportunitat d’interpretar el Cantique de Jean Racine va mostrar-me que el meu recel cap als treballs d’aquest compositor era equivocat i motivat pel desconeixement. Valguin, doncs, aquests gargots improvisats com a humil homenatge al mestre.

Tot repassant un llista de temes que volia comentar m’he aturat en aquest epígraf. El títol sembla despectiu, però amb ell pretenia referir-me a qüestions que van més enllà del que donen a entendre les paraules.

Perquè, desenganyem-nos, la Fe que transmeten certes persones és una fe amb minúscula, una mera superstició amb estampetes, medalletes i exvots, oracions inacabables recitades com lloros, un clericalisme entés com la veneració i respecte per qualsevol religiós -per qualsevol ximpleria que digui-… Algú ho atribuirà a certs sectors del catolicisme, però el cert és que TOTS els sectors (sí, sí, àdhuc els que es fan dir progressistes) pequen d’això.

Doncs bé, els seguidors de totes aquestes pràctiques poden qualificar-se com a rates de sagristia, mers interessats en dur a terme aquestes pràctiques, aquestes actituds, però sense veure el seu sentit, el fons, buides. Podem resar els rosaris que faci falta, però si no hi ha un Parenostre, un de sol, dit de cor, ben pensades les paraules ( i no cal que siguin literalment les mateixes) no valdrà la pena. El cas de persones de missa i lectura bíblica diària a les que no els tremola el pols per executar algú no cal que es mencioni; al igual que aquell conegut (tots en devem tenir algun) que amb una estampa, o un vot, redueix l’experiència religiosa a un mer intercanvi comercial, o a una pràctica supersticiosa… Realment penós! Quina imatge es pot oferir del catolicisme (que vol dir “universal”) amb actituds així? Potser alguns fidels s’haurien de replantejar la pertinença.

Continuarà…

Comencem finalment la bitàcora, després de llargues setmanes donant voltes a la qüestió. Potser el que hauria de fer primer de tot és justificar la tria del títol d’aquesta bitàcora (blog en anglès): una pel·lícula de John Ford, protagonitzada per John Wayne, situada a un paratge on no passa el temps (gairebé), una societat on tothom es coneix, on tothom té un lloc… Realment m’agrada aquella  pel·lícula. I bé, no m’assemblo ni de bon tros al protagonista, però em considero això: un home tranquil. Hi haurà moments de més activitat, de més tensió i resultats que no es desitjen, però l’important és no perdre la calma, el senderi (quina paraula més oblidada de l’ús  quotidià) i saber on tenim el Nord.

Parlarem d’aquelles petites coses de les que no fem cas durant el dia i que trobem a faltar quan no hi són: el somriure d’un nen, el passeig d’aquell avi que veiem cada dia, el raig de sol que entra per la tarda, la tassa de te al cantó de l’últim llibre que hem comprat… Però també opinarem, d’actualitat i de quotidianeïtat, d’art i literatura, i fins i tot intentaré incloure alguna crònica. A veure què tal sortirà.

Som-hi!