Deixo un avís: m’estic traslladant a una altra plana web per motius tècnics.
La nova adreça serà http://lhometranquil.blogspot.com .
Veureu que vaig penjant primer escrits anteriors, en alguns casos estic fent la correcció ortogràfica i comprimint en un de sol tots aquells fets en dos temps. Miraré d’incloure alguna imatge més: és un pal trobar només lletra. De mica en mica personalitzaré el lloc.
Gràcies i disculpeu les molèsties.
Divendres passat vaig anar al maxil·lofacial, a fer-me una cordalectomia de les peces 47 i 48. M’he quedat amb vosaltres, oi? Us ho diré en cristià: m’han arrencat el queixal del seny (desviat) i l’anterior (corcat).
Vaig de pastilles fins al capdamunt: calmant, antibiòtic, antiinflamatori, una altre per neutralitzar efectes dels tres primers sobre l’aparell digestiu… Vaig anar tant aviat com vaig poder a la farmàcia a proveir-me, just quan els efectes de l’anestèsia desapareixien (la Béstia es despertava). I per postres hi trobes la sogra.
No, no semblo el de Netol. La inflamació ha baixat ràpid, però divendres el vaig passar a casa, just quan havíem de dur les nenes a Fires. Elles hi van anar, amb mi al llit. Posteriorment em vaig llevar i vaig entretenir-me pintant un pesebre (ho he fet en quatre tardes)
I dissabte teníem dinar familiar, tiberi dels grossos. D’acord, entrecôt no vaig menjar, però el bacallà amb samfaina no estava gens malament… I el vi, com ja sabem desinfecta les ferides.
Què és Germinans germinabit?
Qui hi ha al darrera?
Què tracten?
Són la bèstia negra de l’stablishment curial de Barcelona, en especial l’arquebisbe Martínez Sistach; qui també rep canya és el bisbe Vives, de la Seu d’Urgell. I si cal picar laics els piquen: els periodistes de La Vanguardia Juliana i Oriol Domingo.
(Sobre els curials de Barcelona no van dubtar a, amb el material enviat per algú que hi havia anat, publicar les fotos del seguici de l’arquebisbe en la seva investidura com a cardenal ben ensotanats o amb clergyman, cosa que a la ciutat comtal mai s’ha vist que fessin. Sembla que alguns treien foc pels queixals)
Tenen els seus preferits, no hi ha dubte: Saiz Meneses, de Terrassa, és el més mencionat, també Casanova, de Vic.
Amb el difunt Carrera no es van estar de responsabilitzar-lo d’alguns dels mals que afecten el catolicisme català, però els escrits a ran del seu òbit semblen testimoniar cert respecte i apreci mutu.
Influeixen?
Les reaccions de les cúries diocesanes ha estat ignorar-ne l’existència, potser amb la creença que d’allò que no es parla no existeix. Germinans ha insinuat que s’han intentat emprendre accions legals contra ells, sense éxit, però.
De moment el que han aconseguit és donar veu als discrepants amb la línia oficial de l’episcopat català: setmanalment es publiquen cartes dels lectors denunciant abusos o accions que no entenen. També és cert que n’han publicat de contràries a la seva línia editorial.
Un dels articulistes i pel que sembla principal impulsor en l’article dedicat al 1er aniversari de la plana atribuïa a aquesta el fet que (textualment) “el progressisme (…) s’ho pensi dues vegades abans de fer un moviment i emprendre una acció. Ja no gaudeixen de la impunitat de la que disfrutaven“. Un altre era “haver tret la por a seglars i sacerdots que estaven acovardits i que (…) han donat un pas endavant“.
A dia d’avui tenen comptabilitzades unes 130.000 entrades a la plana, un 90% provinents de servidors de l’Estat espanyol. El que té nassos és d’on venen les altres: unes 1800 dels Estats Units, el mateix per a Itàlia, i als detractors els deu escamar les 130 visites des del servidor del Vaticà (un 0,1% molt influent).
Què m’agrada de Germinans?
Un estil fresc, amb molt d’ús de la ironia i sàtira (els blancs són diversos, ja ho he comentat).
La poca vergonya per denunciar els problemes existents dins l’àmbit clerical.
La seva capacitat d’infiltració dins l’estructura eclesiàstica (això de les fotos dels ensotanats a Roma és impagable), estan molt ben camuflats.
Què no m’agrada?
Primer: el seu barcelonisme, o sigui centralisme: tenen la visió de les altres diócesis com a províncies o colònies on enviar els seus a fer mèrits i retornar triomfants; ¿aprecien els companys que també pateixen els mateixos mals o els conceben com mers instruments d’obediència per quan hagi un dels seus?
Segon: una actitud poc amable amb el catalanisme. En certa manera em fan pensar en un professor universitari que conec que es referia amb menyspreu a “La Catalunya de Pujol”. En temps difícils l’església catòlica a Catalunya fou un àmbit amb més llibertat, el problema ha vingut quan s’ha perdut l’esperit crític i molts s’han adequat al poder, no tots els mals venen d’una identificació amb la terra.
Tercer: malgrat la mordacitat de vegades cauen en l’acarnissament ad personam. Això ja comença a ser faltar a la caritat.
Quart: manca més crítica constructiva.
Com anirà tot? Quina deriva prendrà? Sols Déu ho sap. Mentrestant riurem i plorarem llegint els escrits del Germinans, li pesi a qui li pesi.
Ad multos annos vivas!
Ho confesso: tinc atravessada la literatura russa. No sé què em passa: he començat diversos llibres una i altra vegada, però no els acabo.
Guerra i pau el vaig començar l’agost de 1993, no vaig arribar ni a la meitat del primer tom (edició de la MOLU, aquells toms verds).
Resurrecció, del mateix Tolstoi, ni al tercer capítol, crec.
Les ànimes mortes, de N. Gogol, l’inicio el setembre de 1997, durant el viatge en tren que vam fer cap a Donostia amb dos amics cinèfils… “Visca els pintxos i el txakoli i deixem que les ànimes mortes reposin en pau!”
Ara tinc a les mans una de Turgueniev: Niuada de gentilhomes. Ja és el tercer cop que l’inicio i a veure si la continuo. De moment sóc al capítol XXIV, flata poc per la meitat.
Em consola pensar en alguns relats curts de Gogol o de Txekhov que he trobat de bon llegir, almenys.
Vinga, avui una recepta de codonyat, per si algú té ganes de fer-ne:
Ingredients
codonys
sucre
suc de llimona
canyella en pols
Pelem els codonys, compte que són durs. Separem la pela i els cors i trossegem la carn a talls més aviat petits. Els pesem. Per cada kilo de codony tallat posarem 600 gr. de sucre refinat.
Escalfem en una olla el codony i hi afegim el sucre i el suc de llimona. Quan el sucre s’hagi fos posem canyella en pols, i si volem una mica de vainillina (vainilla artificial).
El codony se’ns anirà desfent i agafarà, per oxidació, un color taronja pujat. Hem de coure tot una bona estona: ens interessa que el codony s’estovi i es desfaci, confonent-se amb el sucre.
No cal dir que hem de remenar sempre, perquè tot es faci uniformement.
Ho retirarem del foc quan veiem que s’ha evaporat bona part de l’aigua que conté la fruita. Esperem uns minuts i hi pasem ben passat el turmix, que tot quedi ben triturat i homogeni. A continuació ho posem en motllos, perquè es refredi i en prengui la forma. Si ho fem al vespre en podrem menjar per esmorzar.
La massa resultant és compacta i cal·lòrica.
Un tallet, acompanyat de fruits secs és un postre excel·lent; també amb formatge, a Àlava ens l’havien servit amb formatge i nous; la meva tieta en fa dauets i els posa a l’amanida, no queda malament; i si algú vol fer una delicatessen (de l’alemany Delicates Essen, menjar exquisit o refinat) que disposi en un motllo fetge d’ànec cru, el foie, talli una barreta de carn de codony, la cargoli amb el fetge i la deixi al forn uns pocs minuts, en farà un bon mi-cuit.
I jo vaig recordar… Quan passàvem la tarda amb els avis, després de l’escola. Ells vivien (viu encara l’àvia) al pis de sota els pares.
Cap a quarts de set venien les amigues de l’àvia: la Esperanza, que va morir fa un parell d’anys, i la Mercedes, la majordoma de la rectoria de Sant Narcís, que ara crec està en una residència geriàtrica. S’asseien, comentaven unes quantes coses i després començaven la partida de parxís, fins les vuit, que tocava fer el sopar.
Si era hivern l’avi encenia la caldera (fins fa onze anys anàvem amb una de llenya) i passada una estona, quan ja havia caliu, hi posava patates… Amb un pessic de sal eren boníssimes! Més d’un cop em vaig menjar algun tall de pela, sense problemes.
Altres dies l’àvia ens feia crispetes… Amb prou feines n’he tornat a menjar des de llavors.
Algun cop havíem fet castanyes. Els avis les anaven a buscar per allà Amer, rera l’envasadora Fonter, on corre ara el carril bici i llavors era l’antiga via del carrilet d’Olot. Eren castanyes petites, i bastants quedaven un pèl dures i recremades.
Aquelles tardes de tardor i hivern van deixar de ser-ho quan vam créixer. Restaven fins ahir empolsegades en la meva memòria.
L’avi ja no hi és. Fa deu anys tingué un infart; es recuperà però es va anar apagant els tres anys següents. Les últimes setmanes perdé el nord.
Tinc una anècdota sobre ell: Un dia li vaig dir que el diumenge següent vindria amb una noia (ara és la meva esposa) a casa. “Mira, és de tal lloc, treballa d’això, té molts germans…” vaig donar-li quatre pinzellades sobre ella. Li va quedar. “Hola nena“, va dir quan li vaig presentar, “Què, ets de tal lloc? Treballes d’això? I sou molts a casa, no?”. Ho havia retingut tot.
El millor vingué quan marxàvem: “Adéu, nena. I a veure quan em feu besavi...”
L’àvia sempre s’ha queixat “L’any que ve no podrem fer mantegades, perquè ja no seré aquí”. I van…
Ara, pobreta, ja no pot bellugar-se tant com abans. Se l’ha d’acompanyar al lavabo, duu bolquers com una criatura… Però té el cap ben clar. Els besnéts són el que li alegra els dies.
No vé a compte, però us deixo un enllaç amb una cançó de Michael Card sobre l’Amor del Crucificat.
No ho ha tingut fàcil en la vida. De ben petita patí una infància dura, qui ho diria ara veient-la tant optimista!
Amb prou feines pogué anar a l’escola. Però això no li ha tret ganes d’aprendre: aquesta primavera es va treure el batxillerat, si vol pot començar a la Universitat, i simultaneja ara la lectura de tres llibres diferents (un de Carner, un de Czeslaw Milosz i un de pedagogia).
No li ha fet por treballar dur: amb dotze anys feia de dependenta, despatxava, feia els comptes i l’inventari.
I tot això simultanejant-ho amb ser mestressa de casa en una masia situada on Déu va perdre l’espardenya.
Ara té dues filles, però ha fet de mare, junt amb una germana, de deu vailets menors. No sé si tots ells ho recorden.
Amb vint-i-quatre anys va començar el seu propi negoci on després s’hi han ficat tercers. I des de fa un any un altre.
És més forta i més resolta del que sembla.
Ara ha fet trenta anys. Els qui l’estimem li desitgem que tingui trenta anys més de felicitat
No m’agrada explicar coses tristes sobre mi i el meu entorn, especialment si sé que em llegeixen coneguts. Aquest mes de setembre algunes “persones” (per donar-los un títol) han estat tocant-nos els… nassos. No han dubtat a emprar el joc brut, quan repetides vegades els vam dir que ens deixessin en pau d’una vegada. A elles han estat dedicats els últims escrits.
Me n’he estat de publicar-ne un de dur, bastant dur. Ja era un atac ad personas. Que no m’obliguin.
Lamento haver-vos de fer aquesta confessió. Jo he dit PROU i si tercers em pregunten… Per què m’he de callar?
L’emissari tornà entusiasmat. Reuní el consell de la vila i els mostrà el plànol.
I la ocasió no va trigar a arribar: els tàrtars, incapaços de viure de la terra, paràsits d’altres pobles, van iniciar els preparatius per a una nova ràtzia sobre el nostre llogarret.
Aquest cop els habitants no van quedar-se de braços plegats. Tant sols divisar des del Kreml la gran foguera del campament tàrtar van preparar-se: les portes de la vella fortalesa s’obriren, i d’allà sorgí, empés per una bona colla de mugiks, un gran canó. Costà Déu i ajuda treure’l, així com carregar la bala. Tots ajudaren, s’ho jugaven tot.
A la fi, un cop carregada l’arma i encarada cap a l’objectiu un dels ancians, amb la benedicció del sacerdot, s’hi enfilà i encengué la metxa.
El tret fou atronador, encara es parla pels encontorns d’allò, i encertà al campament tàrtar, a la tenda del cap de l’horda. Rabiosos, els tàrtars es llançaren vers el poblet.
Com he explicat, un riu separava l’Imperi rus del territori bàrbar, i allà, a la riba, els mugiks esperaven amb llargues estaques l’atac de la cavalleria tàrtara… Fracassat el primer embat, els saquejadors van retirar-se.
Des de llavors i durant anys aquell llogarret visqué en pau i tranquil·litat, custodiat des del turonet pel canó, el canó del Tsar.
_______________________________________________________________________________
Aquest pobre relat intenta ser una paràbola dirigida a uns personatges molt concrets: els tàrtars. No dubtaré a “disparar” canonades si molesten el meu poblet. Paraula de mugik.
